Ana Wert: "Cada vegada hi ha més adults que s'operen d'estrabisme"

L'estrabisme és un problema ocular molt comú, que consisteix en la desviació d’un o dels dos ulls de forma contínua o puntual. Pot aparèixer abans dels sis mesos de vida –conegut com a estrabisme congènit–, al llarg de la infantesa o, en alguns casos, en l'edat adulta, per un mal control en el moviment dels músculs oculars per part del cervell, per un defecte refractiu, baixa visió o anomalia muscular i darrerament, també, per excés de pantalles, entre altres causes. Tot i que el més recomanable és fer un diagnòstic i tractament precoç de l’estrabisme perquè no condicioni el desenvolupament visual en la infantesa, la doctora Ana Wert, oftalmòloga experta en estrabisme de l’IMO Grup Miranza, explica que els pacients adults no s’han de resignar a conviure amb aquest problema.

Es pot operar l'estrabisme a qualsevol edat?

— Sí, existeix la falsa creença que l’estrabisme només es pot tractar a la infantesa, però no és cert. L’operem a qualsevol edat. Al nostre centre duem a terme cirurgies d’estrabisme des de bebès i nens petits, fins a persones de més de 70 o 80 anys.

Quins són els dubtes més habituals dels pacients?

— Sovint atenem pacients que pensen que es tracta d'un problema que no es pot resoldre o que no millorarà, i no estan rebent el tractament que necessiten. Algunes persones que ja s’han operat també pensen que no poden tornar a optar per la cirurgia si l’evolució de la malaltia ho demana, i no és així. Un altre mite habitual és la por de veure-hi doble després de la cirurgia de l’estrabisme, que és una complicació molt poc habitual. De fet, aquesta operació ajuda a resoldre el problema de la visió doble, previ a la cirurgia, que ocorre quan l’estrabisme apareix en l'edat adulta i pot ser molt limitant per conduir i per altres activitats quotidianes.

A què es deuen aquestes confusions?

— Probablement es deuen a no haver consultat un expert en aquest tipus d’intervencions. L'estrabisme requereix un abordatge molt especialitzat.

Hi ha alguna opció per evitar la cirurgia?

— La cirurgia no és l’única opció de tractament. Hi ha diferents tipus d’estrabisme i, per tant, diferents alternatives que cal personalitzar avaluant el pacient a la consulta oftalmològica.

En què consisteix la cirurgia?

— En cas de requerir una intervenció quirúrgica, el que fem és normalitzar la posició dels ulls per corregir la pèrdua de paral·lelisme entre ells o la desviació ocular. Així aconseguim que treballin junts i de forma coordinada. És un procediment ambulatori i extraocular, és a dir, no entrem dins de l’ull, sinó que només manipulem els músculs que l’envolten i són els responsables de la direcció de la mirada. Els resultats són força immediats i el pacient ja nota canvis quan surt del quiròfan.

L'estrabisme evoluciona amb els anys?

— És un procés actiu, de manera que una persona amb estrabisme pot tenir moments millors i pitjors. A més, a partir de certa edat, quan comença la presbícia (vista cansada) i el cristal·lí de l’ull no funciona tan bé com abans, l’estrabisme tendeix a descontrolar-se. Els pacients ho solen notar sobretot al final del dia, quan estan més cansats, o quan forcen més la vista per conduir o fer altres tasques de concentració, per exemple.

Sovint es pensa que és una cirurgia purament estètica...

— Aquest és un altre mite molt comú, però es tracta d’una cirurgia reconstructiva i funcional. És evident que el pacient millorarà l'aparença dels ulls i canviarà el seu aspecte, però alhora també potenciarà la percepció i localització dels objectes, i el camp visual. A més, podem minimitzar o corregir alguns símptomes associats a l’estrabisme, com la diplopia (visió doble), el cansament visual, la fotofòbia, els mals de cap o el torticoli, entre d’altres.

Quins efectes destaquen els pacients operats?

— La cirurgia té un important impacte en la millora de la qualitat de vida i, en aquest sentit, el que més destaquen els pacients és un efecte col·lateral: la millora en les relacions personals. La persona que s'opera i corregeix el seu estrabisme, habitualment, té més confiança en si mateixa i capacitat per a relacionar-se socialment.