El vell Zeleste
Malgrat el temps passat, cada vegada que travesso el carrer d’Argenteria no puc apartar la vista de la façana on va funcionar un dels locals més mítics de la nit barcelonina, el Zeleste. Per a la gent de la meva generació, aquest nom porta records de concerts esbojarrats, xefles nocturnes i primeres experiències adolescents. Un món que es va enfonsar quan les tavernes gallegues del carrer de les Caputxes, el bar Rodri o el veí Descontrol van desaparèixer, i amb ells part de la nostra joventut.
Creada per Víctor Jou, la sala es va inaugurar la primavera del 1973 on hi havia hagut la sastreria Brunet, i a partir del 1916 el magatzem de panys d’en Modest Amar. Vol la llegenda que el nom de Zeleste li va posar el fill petit de la Silvia Gubern, encarregada de dissenyar el logotip, a partir d’un personatge dels contes infantils de l’elefant Babar. Els primers concerts que s’hi van fer eren de personatges de l’underground local, com els experimentals Eduardo Polonio, o els Bueyes Madereros. Només un any més tard, organitzaven el primer Festival Internacional de Free Jazz, un estil que hi va tenir molta presència, com demostren les actuacions de Stan Getz, Gerry Mulligan, Bill Evans o Tete Montoliu. Aquests compartien escenari amb gent com Pau Riba, Jaume Sisa, Gato Pérez, la Companyia Elèctrica Dharma o l’Orquestra Plateria. Era l’anomenat rock laietà, on s’hi encabien bandes com Secta Sònica, Blay Tritono, Suck Electrònic Enciclopèdic o Música Urbana. D’aquesta primera efervescència, el 1975 Zeleste va coorganitzar el famós festival Canet Rock.
A principis dels vuitanta el local compaginava el jazz, amb actuacions de Dexter Gordon Quartet o Art Blakey & Jazz Messengers, amb l’anomenada música progressiva. A més, la programació podia incloure una gran varietat d’estils, com la Festa de Lletres, amb guió de Maria Aurèlia Capmany i Emili Teixidor, els titelles del Teatre de la Claca, el cabaret de Manuel Barceló o el cicle Clàssica al Zeleste. I llavors va arribar el pop i el punk, i amb ells un canvi de públic en edat i orientació. En aquella època em vaig convertir en un dels seus clients habituals. Amb vint anys acabats de fer, hi vaig veure actuar Parálisis Permanente, amb talls de llum inclosos; també Siniestro Total, la nit que una botella va impactar a la cama del cantant del grup; o els nihilistes Derribos Arias, i les seves melodies electròniques. Una nova fauna nocturna es va deixar veure per Zeleste, dividida per tribus. Els rockers que anaven a veure Loquillo o Los Rebeldes es barallaven amb els mods, seguidors de Brighton 64, o amb els punks que hi anaven a sentir Desechables, Último Resorte o Subterranean Kids.
Per aquells anys vuitanta, narcisistes i violents, hi van passar des de Golpes Bajos o Gabinete Caligari fins a bandes internacionals com Johnny Thunders, Youth Brigade o els Meteors. Recordo l’actuació dels francesos Ludwig von 88, que van pispar una caixa d’ampolles de ginebra i la van socialitzar entre el públic. O una banda punk llançant vísceres sanguinolentes als espectadors, en una festa organitzada per un fanzín. Espectacles que resultarien insòlits avui en dia, però que llavors eren una bona manera de començar la nit.
La festa es va acabar el 1986, quan Zeleste es va traslladar al carrer Almogàvers, on van programar durant 14 anys figures com Nick Cave, Paul McCartney, Björk o PJ Harvey. Allà van tancar definitivament l’any 2000, i al damunt de les seves ruïnes va aparèixer la sala Razzmatazz. No obstant, per a molts barcelonins com jo, Zeleste sempre serà aquell local petit, ple de gent i de fum, on podia passar qualsevol cosa. Un indret que portarem sempre en la memòria.
