“La protagonista de la novel·la, la Gloria, baixa al carrer, cobert de neu, i segueix unes petjades que comencen davant de casa seva i que cada vegada es fan més grans i profundes, fins que desapareixen davant la tanca d’una mansió luxosa als afores, a la zona on les rases fúnebres obertes per tota la ciutat es deixen de veure i comencen els jardins, les pèrgoles i les piscines: el món dels vencedors”. Aquesta cita de la novel·la Mala gente que camina, de Benjamín Prado, va ser l’espoleta que el 2010 va impulsar el jove fotògraf Ignasi Prat (Sant Esteve de Palautordera, 1981) a dur a terme una recerca sobre les cases d’aquests vencedors, els guanyadors de la Guerra Civil. “Volia fotografiar com eren les cases de la cúpula franquista”, explica. Fins ara ha exposat el projecte a Barcelona, Mallorca i Lleida, i ha creat una interessant pàgina web on s’amplia la informació sobre els immobles i els seus protagonistes.
Com vas fer la recerca?
Amb l’ajuda d’historiadors, com Francisco Espinosa, advocats i altres persones vaig anar localitzant les partides de defunció d’uns 17 alts càrrecs del franquisme on apareixia el seu últim domicili familiar. En part es correspon amb la llista que apareixia al sumari de Baltasar Garzón en què acusava membres del Règim de crims contra la humanitat. Volia representar el franquisme a través de les cases dels seus alts càrrecs.
Les fotografies tenen un to fosc. Per què?
Vaig optar per aquest to, que té a veure amb el seu posicionament polític. Són fotografies que fan referència al terror, a un passat fosc. M’interessava molt també el nivell arquitectònic, veure els valors que transmet aquest tipus d’arquitectura, que a vegades és antiga i d’altres es va construir per a ells. Reflecteix els seus gustos, la seva estètica. M’he centrat en la imatge i no he entrat a investigar a fons la casuística de cada casa, però hi ha de tot, des d’edificis antics heretats fins a altres que eren fruit de l’expropiació a republicans.
Com afecta el projecte al present?
L’actualitat referma l’interès del projecte. El franquisme no s’ha arribat a jutjar mai, no hi hagut una ruptura. Hi ha molta relació entre aquelles elits franquistes i les elits polítiques actuals. Moltes de les propietats continuen en mans dels seus familiars o hereus, i ningú ho discuteix.