La vergonyosa pressió judicial contra els docents
BarcelonaQuan la Fiscalia va denunciar, l'abril del 2018, un grup de nou professors de l'Institut Palau de Sant Andreu de la Barca per haver, suposadament, "humiliat" els fills de guàrdies civils l'endemà de l'1-O, sabia el que estava fent. Des d'aquell moment, tot el professorat que exerceix a Catalunya sap que està sota sospita, sotmès a una vergonyosa pressió judicial. El clima de llibertat que regnava a les aules, basat en la professionalitat dels docents, s'ha esvaït, almenys quan s'han de tractar qüestions relacionades amb l'actualitat política. Així ho reconeix en declaracions a l'ARA el delegat sindical de la CGT i portaveu dels afectats Josep Lluís Alcázar.
Més d'un any després dels fets, només en un cas s'ha arxivat del tot la denúncia. Això vol dir que hi ha vuit professors que viuen amb l'espasa de Dàmocles de l'actuació de la justícia, en aquest cas l'Audiència de Barcelona, que encara no s'ha pronunciat. La barreja de la lentitud de la justícia i de denúncies arbitràries és molt perniciosa perquè crea una sensació de desemparament molt greu entre els afectats. Però ens equivocaríem si penséssim que aquest és un cas puntual que només afecta uns professors en concret. Com en tantes altres iniciatives legals, del que es tracta és de coartar la llibertat dels docents i condicionar al màxim els continguts educatius que s'imparteixen a Catalunya.
La justícia no hauria d'entrar a les aules si no és per delictes flagrants, i quan ho fa com en aquest cas degrada la qualitat de la democràcia. No direm aquí que Espanya és com Turquia o altres règims autoritaris, però és evident que posar docents sota sospita no és propi de democràcies avançades, ben al contrari. El missatge que qualsevol pot denunciar un mestre per un contingut que consideri no apropiat és molt perillós, i obre la porta a una caça de bruixes general.
Tot i així, la comunitat educativa ha de ser conscient que aquesta amenaça perdurarà en el temps, i que per tant s'han de prendre mesures per fer-hi front. El primer i més important és que els professors amenaçats sentin l'escalf del conjunt d'aquesta comunitat, que sàpiguen que no estan sols i que no se'ls abandonarà. En segon lloc, però, cal que des del departament es dissenyi una estratègia per protegir la llibertat de càtedra a l'aula i el clima de concòrdia que sempre ha regnat als espais educatius. Intents com el de la Fiscalia busquen precisament crear conflicte allà on no n'hi ha, utilitzant el Codi Penal per crear un clima d'inseguretat generalitzada, i convertint així els pares en fiscalitzadors de les persones responsables de l'educació dels seus fills.
No hi ha dubte que a les aules s'ha de poder parlar de l'1-O o del Procés, com de la resta de qüestions controvertides que ocupen l'agenda pública, i hem de confiar que els docents seran prou curosos i competents per convertir-ho en una experiència enriquidora. El que de ben segur no és enriquidor és l'autocensura i estendre la percepció que hi ha temes prohibits.
