La veritat de Giorgio Chiellini
“El guardiolisme ha arruïnat els defensors italians. Ara tots saben jugar la pilota i conduir-la però ja no saben marcar. Quan jo era jove, ens ensenyaven a sentir el nostre rival, a marcar-lo dins de l’àrea: avui, en un córner, es deixen els contraris lliures. S’ha perdut l’essència d’una escola”. Païda a poc a poc, dèries a banda, de la reflexió de Giorgio Chiellini no se’n deriva un atac personal a Guardiola, així com la catàstrofe azzurra no és cap victòria per a l’entrenador del City. A escassos metres d’on la família de Gianni Brera va dipositar l’Olivetti vermella de l’influent periodista esportiu llombard, a la ciutat esportiva de la federació italiana, a Coverciano, Chiellini va donar la raó a Brera i a tothom que, segurament com el tècnic de Santpedor, sap que per desenvolupar una idea cal comptar amb les peces adequades. El guardiolisme pot fer mal si es manifesta en adaptacions poc realistes.
A Brera se li atribueix la promoció i lloança del defensivisme que va caracteritzar el calcio des dels anys cinquanta, amb Gipo Viani i Nereo Rocco com a pioners a les banquetes. Brera sostenia que el calciatore italià no podia actuar seguint el model britànic, basat en la resistència i en un ritme de joc sostingudament elevat durant els noranta minuts. El periodista, coneixedor d’altres modalitats a part del futbol, argumentava que els atributs físics dels esportistes italians eren totalment diferents als dels centreeuropeus i nòrdics: l’atleta del bel paese era més donat a l’explosivitat, a l’esforç tan breu com intens. La traducció a la gespa és una rereguarda sòlida i sorprendre el contrari a través de fugaços però nocius contraatacs. Seguint aquesta doctrina, Helenio Herrera i Nereo Rocco van dur quatre Copes d’Europa a Milà als anys seixanta. Durant els seus primers cinc mesos al càrrec de la nazionale, Ferruccio Valcareggi va estar acompanyat per Herrera: Itàlia va guanyar el campionat d’Europa el 1968 i va ser finalista al Mundial de Mèxic el 1970 amb un conjunt “de gran sentit comú italià”, segons Mario Sconcerti, periodista que va fitxar Brera per a La Repubblica.
Es pot notar, també, que els èxits de la Itàlia del nou mil·lenni (final de l’Eurocopa 2000, triomf al Mundial 2006) coincideixen amb els millors anys d’una irrepetible generació de fantasisti com Totti, Pirlo o Del Piero, de peu privilegiat i eficaços en l’enllaç entre el migcamp i l’atac, fills d’anys en els quals el 3-5-2 va esdevenir referent a la SerieA. En tots aquests casos, es tractava de treure profit de les característiques dels homes a disposició: no n’ha sigut capaç Gian Piero Ventura amb un 4-2-4 en què els extrems completen la segona línia de defensa. Itàlia ha perdut una eliminatòria que, justament pel fet de ser Itàlia, no podia perdre mai. D’això parlava Chiellini.