BarcelonaDesprés d'imaginar un futur distòpic en què la tecnologia aliena les persones i aquesta distància social genera una angoixa conjunta, la irrupció d'una pandèmia mundial sembla una broma de mal gust per part del destí. La Veronal –una de les companyies de dansa més internacionals del país– va triomfar fa dos anys al festival Grec amb Pasionaria, que des d'aleshores ha portat arreu del món. Ara la formació torna al Grec amb un nou espectacle que deixa lluny aquell futur sense emocions ni contacte i posa el focus en les arrels. Sonoma és una peça per a nou ballarines que es representarà des de divendres fins diumenge en un espai fins ara verge per a La Veronal: la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
"Tenim moltes ganes d'envair aquest espai i traslladar-hi les nostres idees per veure com es materialitzen", explica el coreògraf de la companyia, Marcos Morau. La llavor de Sonoma és Le Surréalisme au service de la révolution, una peça que La Veronal va estrenar el 2016 amb el Ballet de Lorraine i que, quatre anys després, Morau ha transformat. De l'obra inicial n'ha mantingut la idea d'una peça col·lectiva i la figura del cineasta Luis Buñuel com a pal de paller. "Buñuel sempre ha sigut un referent per a mi, sempre l'he tingut a prop. Tant la primera peça com aquesta parteixen del mateix lloc, del seu imaginari, la idea de revolució i el surrealisme", assenyala Morau, que afegeix que les dues obres "són germanes, però són diferents".
Una vegada complert el repte de posar el futur a l'escenari, ara el coreògraf necessitava "tornar a les arrels" i preguntar-se "què hi fem aquí?" Sonoma –que és una paraula inventada i vol fer referència al so d'un cos quan cau– fa emergir "la lluita entre l'home i Déu, entre el que és pagà i el que és espiritual, però també entre el pensament, la paraula i l'acció", diu Morau. Mitjançant imatges costumistes i religioses, que evoquen la tradició, les nou ballarines formen "un crit a intentar confluir altra vegada", destaca el coreògraf.
Una tempesta de tambors
Per primera vegada, La Veronal actuarà a la Sala Oval del MNAC, i la companyia vol que l'espai no sigui només un lloc d'exhibició per al muntatge, sinó que tingui la seva pròpia presència. "El lloc no és gens convencional. No hi ha caixa escènica i el terra és de marbre", destaca el coreògraf. En comptes de col·locar-hi un escenari per a l'obra, Morau vol "jugar amb l'espai despullat" i amb una de les seves particularitats: la il·luminació natural (gràcies a la immensa cúpula de la sala) i com aquesta llum modificarà l'espai quan vagi marxant el sol. "M'interessa que la peça vagi avançant cap a la foscor a mesura que la llum vagi canviant", subratlla el coreògraf.
Els tres dies previs a estrenar la peça, la companyia resoldrà una incògnita que els persegueix: com ressonaran a la Sala Oval els tambors de Calanda, el poble on va néixer Buñuel. "Aquesta tradició del baix Aragó em fascina i volia incorporar-la al muntatge. És un acostament a tot allò que tenim a les entranyes a través del crit i del so", apunta Morau. Ell ha adoptat a escena aquesta tradició, que també és molt present al cinema de Buñuel, a mode d'homenatge a l'artista però també com una manera de fer palesa la força d'un grup. "No és només una veu la que mou un poble, sinó la suma de totes i cadascuna d'elles", destaca Morau, que promet "una tempesta de tambors" al MNAC "encara que després s'apaguin de cop i deixin al seu pas un desert de silenci on gairebé no ha canviat res".
Coproduïda per deu institucions d'arreu del món, Sonoma té previst viatjar després de l'estrena, si la pandèmia no ho impedeix. L'espectacle es veurà al setembre a Itàlia i després farà gira per Luxemburg, Londres, París i Berlín. La Veronal espera poder portar-la de nou a Barcelona la temporada vinent al Mercat de les Flors i no descarta fer-la en altres llocs. "Està concebuda per veure's en un museu, però també es representarà en teatres. Estem oberts a dialogar amb altres espais", conclou Morau.
Núria Guiu i el ioga com una relació de poder
Inevitablement, l'antropologia que Núria Guiu va estudiar a la universitat es cola a les seves creacions. La coreògrafa va convertir-se en una de les figures revelació el 2018 amb Likes, una peça en què recreava les pràctiques físiques amb més seguidors a internet. El ioga era un dels principals protagonistes i, per al seu nou muntatge, Guiu ha seguit estirant-ne el fil. A Spiritual boyfriends, que es podrà veure dimecres i dijous al CCCB, la ballarina explora com les postures de ioga arriben a Occident i quina és la seva procedència real per parlar de les relacions entre el cos i el poder.
"No parlo d'un poder extern imposat sobre nosaltres sinó del que ens imposem a nosaltres mateixos en forma d'autodisciplina", explica Guiu, que afegeix que no vol parlar des de l'academicisme sinó a través de les relacions personals. El solo explora "com en el dia a dia s'entrecreuen diferents capes de poder que pot ser religiós, polític, social o cultural" per erigir "una crítica al capitalisme i al fet que l'espiritualitat acaba sent un objecte de consum", diu la coreògrafa. En aquest sentit, Spiritual boyfriends fusiona el cos amb les projeccions, els objectes i el text. "És molt més híbrid que Likes, perquè m'interessava indagar en aquesta barreja d'elements", afegeix Guiu.