Les principals potències mundials van fer públic el 24 de novembre passat un acord temporal amb l'Iran que obria un nou període de negociacions sobre el seu programa nuclear durant els pròxims sis mesos. Michael Gordon, periodista del New York Times , va escriure: "Segons els portaveus del govern nord-americà, és la primera vegada en gairebé una dècada que s'ha arribat a un acord internacional per reduir de manera significativa el programa nuclear iranià i aturar alguns projectes definitivament". Al cap de poc, els EUA condemnaven severament una empresa suïssa que havia violat les sancions imposades pel govern nord-americà a l'Iran. "L'anunci s'ha fet públic en un moment molt concret i deixa clar que, tot i les negociacions, l'administració d'Obama encara considera que l'Iran ha d'estar sotmès a l'aïllament econòmic", explicava el periodista Rick Gladstone al New York Times .
Aquest "acord transcendental" inclou concessions força significatives del govern de Teheran però no de Washington, que simplement ha acceptat reduir les sancions a l'Iran de manera temporal. És fàcil imaginar-se quines concessions podria fer el govern nord-americà. Per posar un exemple: els Estats Units són l'únic país que, mantenint l'amenaça militar contra l'Iran, violen conscientment el Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP) i, en major mesura, el Tractat de les Nacions Unides. El govern nord-americà també podria pressionar perquè Israel, un dels seus aliats més pròxims, deixi de violar les lleis internacionals (i això només són un parell d'exemples).
Des del punt de vista internacional, el discurs predominant considera evident que l'única part que hauria de cedir en alguna cosa és l'Iran. Al cap i a la fi, els Estats Units són el paladí del bé, i guien la comunitat internacional en la difícil tasca que suposa contenir l'amenaça iraniana (la pitjor amenaça de totes per a la pau mundial) i evitar, així, que es produeixin més agressions, terror i altres crims.
Però hi ha una altra visió, molt menys estesa, que val la pena considerar. Per entendre-la, cal descartar la interpretació del govern nord-americà: que l'acord trenca amb la tendència de l'Iran dels últims deu anys i amb la seva negativa a desmantellar la suposada amenaça nuclear.
Fa deu anys l'Iran va intentar arribar a un acord amb els Estats Units sobre els seus programes nuclears, juntament amb altres qüestions. En aquell moment, l'administració de George W. Bush va rebutjar l'oferiment sense miraments i va amonestar amb duresa el diplomàtic suís encarregat de transmetre la proposta de Teheran.
Poc després, la UE i l'Iran van intentar arribar a un altre acord, pel qual Teheran es comprometia a suspendre el seu programa d'enriquiment d'urani sempre que els Estats Units no ataquessin el país persa. Tal com va informar aleshores Selig Harrison al Financial Times : "Pressionada pels Estats Units, la UE es va negar a negociar els termes de seguretat"... i aquell esforç per arribar a un acord va quedar en no res.
L'any 2010 l'Iran va acceptar una proposta dels governs de Turquia i el Brasil per traslladar el seu arsenal d'urani enriquit a Turquia i emmagatzemar-lo allà. A canvi, Occident proporcionaria a Teheran els isòtops que necessitava per seguir fent recerca mèdica als seus reactors. El president Obama, ofès per l'atreviment dels governs turc i brasiler, va censurar la seva actuació i va endurir encara més les sancions. El govern de Brasília va fer pública aleshores una carta del mateix Obama en la qual es feia la mateixa proposta [enviar i emmagatzemar l'urani enriquit a Turquia], pressuposant per avançat que l'Iran rebutjaria l'oferiment. D'aquell incident, però, de seguida se'n va deixar de parlar.
El mes de desembre del mateix any, els representants del TNP van organitzar una conferència internacional a Hèlsinki per donar resposta a una iniciativa que els països àrabs volien promoure des de feia temps: establir una zona lliure d'armes de destrucció massiva a la regió. Israel es va negar a assistir-hi, mentre que l'Iran hi va accedir, sense condicions.
Els Estats Units van anunciar aleshores que la conferència no es faria, i es van fer ressò de les objeccions presentades pel govern israelià. Els països àrabs, el Parlament Europeu i Rússia van fer una crida per tornar a convocar la reunió, i l'Assemblea General de l'ONU va votar a favor d'exigir que Israel s'adherís al TNP i obrís les seves instal·lacions nuclears als inspectors. La votació va resultar favorable per 174 vots a favor i 6 en contra: els dels EUA, Israel, el Canadà, les illes Marshall, Micronèsia i Palau (un resultat que suggereix que, ara per ara, els Estats Units també podrien fer alguna altra concessió).
L'aïllament dels Estats Units en l'arena política internacional és d'allò més habitual, en tot tipus de qüestions i temes.
Per contra, en una reunió que va tenir lloc a Teheran l'any passat, el front no-alineat (és a dir, la gran majoria de països del món) va mostrar una vegada més el seu suport a l'Iran i, com a signatari del TNP, va reconèixer el seu dret a enriquir urani. Malgrat tot, els Estats Units segueixen rebutjant aquest argument, al·legant que aquest dret està condicionat a passar una sèrie d'inspeccions (encara que aquesta clàusula condicionant no apareix enlloc del Tractat).
La gran majoria de la població àrab reconeix el dret de l'Iran a tenir el seu propi programa nuclear. Els àrabs mantenen una relació tensa amb els iranians però, segons un estudi molt exhaustiu realitzat per Shibley Telhami sobre l'opinió pública àrab, reconeixen que la seva principal amenaça prové de països com els Estats Units i Israel.
Els EUA estan disposats a liderar la comunitat internacional, però només ho faran si s'ajusta al que ells consideren adequat (adequat per als Estats Units i per als països que hi van de bracet... una aliança que, sovint, està basada en la intimidació, com s'ha demostrat en diverses ocasions).
En un reportatge de David E. Sanger i Jodi Rudoren per al New York Times , els més crítics amb aquest nou acord adverteixen: "Els intermediaris més astuts, juntament amb els xinesos (ansiosos per trobar noves fonts d'energia) i els europeus (que busquen recuperar la glòria de temps passats, quan l'Iran era un important punt d'intercanvi comercial), veuen en aquest pacte una oportunitat per traspassar fronteres". És a dir: que fins ara han acceptat les ordres de Washington per por de les represàlies. I, de fet, la Xina, l'Índia i altres països fa temps que busquen alternatives per eludir les sancions que els Estats Units imposen a l'Iran.
Aquesta visió alternativa no omet el fet que, durant seixanta anys, els Estats Units han estat torturant els iranians. Aquest càstig va començar l'any 1953, quan el cop d'estat promogut per la CIA va enderrocar el govern parlamentari iranià i va instaurar el règim dictatorial del xa Pahlavi, un tirà que, com a aliat de Washington, va perseguir els dissidents i va deixar un llarg historial de crims contra els drets humans.
Quan la Revolució Islàmica del 1979 va acabar amb el règim del xa, els Estats Units van passar a donar suport a la sanguinària invasió de l'Iran de Saddam Hussein i, posteriorment, hi van intervenir amb els seus propis mitjans. L'any 1988, un vaixell de l'exèrcit nord-americà va abatre un avió comercial iranià en el qual viatjaven 290 persones. Els membres de la tripulació d'aquell vaixell van ser rebuts amb honors quan van tornar als Estats Units.
Quan l'Iran va haver d'acceptar la rendició, Washington va reforçar l'aliança amb Saddam Hussein i fins i tot va convidar enginyers nuclears iraquians als Estats Units per formar-los en la producció d'armament. L'administració de Clinton va imposar sancions a l'Iran, que s'han anat endurint al llarg dels anys.
De fet, encara hi ha dos estats rebels que segueixen desplegant operacions a la regió, cometent agressions, escampant la por i vulnerant la legislació internacional sense donar explicacions a ningú: els Estats Units i el seu fidel client Israel. És cert que l'Iran ha comès un acte injustificable, que el govern nord-americà considera una agressió: conquerir tres illes del territori àrab que pertanyien al règim del xa. Però qualsevol acte de terror que es pugui atribuir a l'Iran queda empetitit si es compara amb les atrocitats comeses per aquests estats que actuen al marge de la llei.
Fins a un cert punt, és comprensible que aquests dos estats que actuen a voluntat s'oposin a un país que, per ells, suposa una amenaça a la regió, i que vulguin deslliurar-se d'aquesta trava. Tot i així, en el cas de l'estat més petit, ¿fins on seria capaç d'arribar per eliminar aquest obstacle amb l'excusa que es tracta d'una "amenaça per a la seva existència"? Alguns tenen por que Israel vagi massa lluny. En declaracions a la revista Foreign Policy , Micah Zenko, membre del Consell de Relacions Exteriors, advertia sobre la possibilitat que Israel opti per començar una guerra nuclear. D'altra banda, l'analista de política exterior Zbigniew Brzezinski opina que Washington no pot perdre més temps i hauria de deixar clar al govern israelià que, en cas que intentessin bombardejar l'Iran, les forces aèries nord-americanes intervindrien per impedir-ho.
Quin d'aquests dos escenaris s'acosta més a la realitat? Contestar a la pregunta no tan sols resultaria útil, sinó que de la resposta en depenen conseqüències molt greus per a tot el món.