Com es vesteix el suspens?

BarcelonaMentre vostès (i jo) ens debatíem aquesta setmana entre el fitness de Patry Jordán i el ioga de Xuan Lan, es complien els 40anys de la mort d’ Alfred Hitchcock, el cèlebre cineasta britànic que ha aconseguit clavar-nos la mirada a la pantalla a tots durant dècades. I quan dic dècades vull dir moltes dècades, perquè aquest intrigant londinenc va néixer el 1899 i es va dedicar al cine des de molt jove. De fet, mirin si va començar aviat que mentre aquí encara estàvem en plena Guerra Civil ell ja era fitxat a Hollywood pel productor d’ Allò que el vent s’endugué, David O. Selznick, després d’haver sobresortit amb els seus primers treballs al Regne Unit.

El primer record que tinc del mestre del suspens és el que m’ha portat realment a dir textualment això que ens deixa clavats a la pantalla. I és que quan jo tenia només quatre anys recordo perfectament quedar absorbit a casa els meus avis per L’hora d’Alfred Hitchcock, una sèrie televisiva que TV3 va emetre a finals dels 80 i que no he vist mai més però que recordo fotogràficament. I no precisament perquè la tele fos 4K!

I és que Hitchcock deixa empremta. Tant en forma de trauma psicològic -en conec casos...- com en forma d’atracció fatal pels estilismes de les seves i dels seus protagonistes. Ves per on aquest segon supòsit és el meu cas, que el que més recordo és la posada en escena del mestre després que sonés la memorable Marxa fúnebre per una marioneta, de Charles Gounod. M’encantava l’elegància dels vestits que duia el britànic, que a vegades també sortia amb esmòquing.

I és d’aquesta empremta en el món de la moda que ha deixat Hitchcock de la qual cal parlar també, sobretot perquè no va ser només obra seva, sinó d’una dona que va treballar sempre amb ell i a la qual cal fer justícia. Es tracta d’ Edith Head, amb qui va començar a col·laborar a Encadenats i amb qui va seguir els 30 anys següents. Junts van captar les necessitats estilístiques que requerien els seus pertorbats o pertorbadors personatges.

Va ser Head la que va convertir Grace Kelly en una dona elegant a Crim perfecte i en una icona d’estil indiscutible a La finestra indiscreta, amb un vestuari propi del personatge que encarnava, el d’editora d’una revista de moda. Per exemple, el cosset negre amb la faldilla de gasa amb flors brodades a la cintura [a la imatge principal] és història de la moda des del mateix moment en què va emetre’s el film. De fet, al cap de res ja apareixia en revistes de moda.

Una imprescindible a l’ombra

El rodatge a la Costa Blava d’ Atrapa un lladre va coronar Kelly com a símbol de l’elegància, gràcies al vestuari que lluïa com a jove rica americana, que també va confeccionar Head. Una enorme pamela que lluïa per anar a la platja, amb els cabells recollits amb un mocador; el vaporós vestit blanc amb escot paraula d’honor i, sobretot, el disseny de nit de gasa en color blau i cos drapejat van aconseguir que la pel·lícula reflectís el luxe i l’atractiu de la costa francesa que el director pretenia. Res transporta més determinats espectadors que un bon vestuari, cosa que si falla aniquila qualsevol gran interpretació.

També treballava el britànic amb Head quan van haver de vestir Tippi Hedren per a Els ocells. Qui no recorda el seu vestit verd amb coll rodó i jaqueta a joc? També és mèrit seu el vestit de jaqueta gris de Kim Novak fent de Madeleine a Vertigen. Es veu que Head va haver de discutir molt amb el director sobre la idoneïtat del color i sobre el patronatge de la peça. Finalment, va ser l’actriu qui va triar l’opció de Head, perquè l’ajudava a encarnar millor la fredor del seu personatge.

Amb la cooperació de Head, Hitchcock va aconseguir també un brillant palmarès en la història de la moda. De fet, les seves cintes són l’origen de la popularitat de moltes peces que portem avui. Per exemple, la rebeca es diu així perquè Joan Fontaine la portava per interpretar el seu insuls personatge a Rebecca. El coll perkins es diu així perquè el malvat Norman Bates de Psicosi, interpretat per Anthony Perkins, en solia portar. I tot gràcies a Hitchcock i a la seva sensibilitat per la moda i per elegir molt bé el seu equip, que és el que fan millor els genis de debò. No en va també va treballar amb Cristóbal Balenciaga i amb Christian Dior...

L’estela fashion de l’obra de Hitchcock ha durat tants anys com el magnetisme dels seus films. Sense anar més lluny, Carolina Herrera té una col·lecció inspirada en les protagonistes dels seus films. També s’hi va fixar un altre geni: Alexander McQueen. El britànic va dedicar una col·lecció a Els ocells -els adorns capil·lars d’aquella línia són història de la moda- i una altra als teixits i patrons de L’home que sabia massa.

És molt habitual pensar en què diria algú que admires professionalment quan ja no hi és. No em puc imaginar què hauria pensat, dit i -sobretot- fet al cinema Hitchcock si hagués viscut la pandèmia del covid-19. On hauria arribat a portar aquesta apocalíptica realitat el seu recargolat i astut cervell. No m’ho vull imaginar, perquè ja m’espanto. Però el que més m’intriga és pensar: com ens hauria vestit? Amb xandall segur que no!