La veu de les dones víctimes de feminicidi

Les agressions i vexacions sexuals, les violacions i els feminicidis són diferents expressions de la mateixa ideologia masclista. Una ideologia que té per finalitat última continuar sotmetent la dona i fer-la callar.

Aquest inici d’any hem rebut amb estupor la notícia que centenars de dones havien patit vexacions i agressions sexuals i violacions en quatre ciutats d’Alemanya. Elles s’hi van resistir i van lluitar. Ho sabem gràcies a les seves declaracions davant els mitjans. Gràcies als seus relats coneixem la magnitud d’aquest atac masclista organitzat amb premeditació i traïdoria, perquè no és gratuït ni atzarós que milers d’homes en quatre punts diferents d’un país perpetrin les mateixes agressions, al mateix temps i amb el mateix sistema d’atac.

I és gràcies a la veu de les dones que nosaltres podem indignar-nos i reclamar justícia. I és també gràcies a la seva veu que les autoritats ja no tenen excusa per prendre mesures contundents. Però, qui s’encarrega del relat de les dones víctimes de feminicidi? Com podem saber l’infern masclista que han viscut les quatre dones -dues segons les xifres oficials- assassinades en aquests primers dies de l’any? Les dones víctimes de feminicidi a Catalunya i a l’estat espanyol no deixen d’incrementar unes estadístiques a les quals ens hem tornat immunes. És un silenci còmplice que s’escuda darrere una notícia redactada de forma políticament correcta, un minut de silenci, una declaració institucional de condemna, uns dies de dol o una manifestació silenciosa.

Des del periodisme treballem les dades, denunciem l’increment d’assassinats -els oficials-, fem gràfics, informem sobre si havien denunciat l’agressor, com si això fos una solució. Però hem comprovat que les nostres informacions no serveixen per desemmascarar una violència que l’ONU ha definit com la vulneració dels drets humans de les dones. I així anem sumant un assassinat darrere l’altre sense immutar-nos per unes xifres que si corresponguessin a altres subjectes, posem per cas assassinats pel jihadisme, serien tema d’estat.

Els mitjans de comunicació, com a eina de transformació social, hauríem de ser capaços d’evidenciar i denunciar una violència que Celia Amorós defineix com un recurs coercitiu estructural del pacte polític patriarcal entre homes que monopolitzen el poder. Hem de sortir del lloc de confort que ens permet informar sense remoure consciències. Potser ha arribat el moment de reflexionar sobre algunes de les veritats amb les quals fins ara hem treballat les informacions sobre els feminicidis. Sí, hem de reivindicar la categoria lingüística i politicojurídica del feminicidi que es demana des de diferents plataformes feministes i que molts països de l’Amèrica Llatina ja han recollit. Hem d’abandonar la visió etnocèntrica i reconèixer que a casa nostra i a Europa, per molt que ho vulguem negar o disfressar darrere de discursos retòrics, convivim amb el feminicidi i amb altres expressions de violències masclistes. A partir del moment que fem presents els nostres feminicidis podrem començar a fer evident l’estructura social, política, econòmica i cultural que s’amaga rere una normalitat que ens volen fer creure que és privada i exclusiva de determinades persones sense tenir en compte que elles, les víctimes, podríem ser nosaltres.

I parlar de feminicidis és parlar de dones assassinades pel fet de ser dones, dones que han patit, com deia Marcela Lagarde, la culminació de les violències masclistes, que és la mort. Aleshores, per què els mitjans n’informem com si els assassinats fossin fets aïllats? Per què parlem de xifres i d’estadístiques? Per què continuem no anomenant les dones assassinades? Els homes agressors maten dones, no números. Maten dones amb nom i cognoms, amb projectes, amb una història personal, comunitària i familiar. Maten dones heterosexuals, lesbianes, trans, treballadores sexuals. Maten mares, filles, nebodes, cosines, conegudes i desconegudes. I sigui quina sigui la seva condició, les maten pel fet de ser dones i a causa d’un entramat social que les discrimina i les situa en desavantatge.

Si posem aquestes dones al centre de les nostres informacions podrem desemmascarar l’estructura patriarcal que impacta en la vida de totes les dones i que no sempre acaba en mort. Però si no parlem d’aquestes dones assassinades, elles es perden en la multitud, en les xifres. Demà serà un altra, i el número se suma, però elles es resten. Les situem en l’anonimat i l’ostracisme. Fer-les presents a partir de la seva història és donar significat a la seva vida. Reconstruir les seves històries, amb dignitat i respecte, és mostrar que el que van viure no era un fet aïllat sinó que era, i és, compartit per moltes dones. Això no vol dir, ni de bon tros, abocar-nos al sentimentalisme, a les emocions o a la pena. Res més allunyat d’això. És donar-los el protagonisme que se’ls ha arrabassat i evidenciar que aquests assassinats no són fets aïllats, no són successos inesperats, no són privats. Són fruit d’una estructura social, política i econòmica molt ben tramada. Deixem de convertir les dones en números perquè els números no molesten. Ens hem tornat immunes als números.

El tractament que donem als feminicidis no ha servit per entendre que són fruit d’un sistema polític i social desigual que exerceix violència sobre les dones i, per tant, no s’afronta com un tema d’estat. Com a periodistes hem de ser atrevides, hem d’atacar el sistema que manté en l’anonimat les dones maltractades i assassinades. Si donem veu a les víctimes podrem desvelar la trama politicosocial que sustenta els feminicidis. Hem d’assumir la responsabilitat col·lectiva d’una estructura que mata. Denunciar aquesta estructura a partir del testimoni de vida de les dones pot ser una bona manera de començar a destruir-la. I fer-ho des del protagonisme d’aquestes dones que han patit la màxima expressió de la violència estructural és també una manera d’empoderar-les.