REPORTATGE
Misc19/07/2020

El vi tarragoní torna a l’origen

Tarragona, amb una llarga tradició vinícola, té cinc de les dotze DO que hi ha a Catalunya. Amb la sommelier Berta Pla coneixem les particularitats de cadascuna a través de cinc petits cellers fundats per gent jove amb empenta que han recuperat o reiventat la tradició dels avis

Text: Berta Pla / Foto: Anna Bosch Miralpeix
i Text: Berta Pla / Foto: Anna Bosch Miralpeix

S om mediterranis i ens agrada beure vi, present a casa nostra des de l’època dels romans. Portem 2000 anys plantant ceps i consumint el suc del seu fruit. Abans de la industrialització, de fet, Catalunya estava plena de vinyes, qui més qui menys tenia la seva, el seu tros i el seu raïm per poder fer el vi de l’any. Era l’època del pa amb vi i sucre, de la saviesa del pagès, de l’escoltar la terra i el temps, de la contemplació... En pocs anys, però, amb l’era industrial i després la tecnològica, s’ha imposat la immediatesa, l’ara i aquí, el no tenir paciència... Un món canviant i de gratificació instantània que contrasta amb la paciència i el treball a llarg termini que implica ser pagès i viticultor. Per començar a recollir el raïm d’una vinya nova es necessiten com a mínm tres anys, i fins als deu no es considera que la vinya s’hagi estabilitzat.

Els mesos de confinament ens vam quedar sense bars i restaurants i, per tant, el vi va entrar a doll a les cases. El consum domèstic es va disparar i, si bé es van vendre molts vins de supermercat, també va pujar la venda a les botigues de producte local i especialitzades, les que aposten pels cellers petits i pels vins amb personalitat, que fan el consum més conscient i responsable.

Avui parlem d’aquests cellers petits. Cellers que han arriscat per tornar als orígens, per oferir-nos un producte identitari i autèntic, que ens emocioni i ens transporti a un paisatge i a les persones que hi ha al darrere.

Som afortunats de tenir 12 denominacions d’origen a Catalunya i la sort de comptar amb molts cellers que estant fent les coses molt ben fetes i ajuden a donar valor a la nostra terra. Només a la zona de Tarragona, per exemple, trobem cinc d’aquestes denominacions d’origen. I hem volgut explicar-les donant veu a cinc petits cellers, un per a cada DO tarragonina, deixant per un moment de banda els grans per centrar-nos en projectes més personals, portats per gent jove, valenta i preparada, que ha tingut el valor de tornar al camp i seguir el llegat de la terra.

És gent jove que controla tot el procés, de la vinya al celler, que no utilitza llevats sembrats ni els maquillatges de les botes, gent jove que sap que el vi es fa a la vinya i que els vins han de ser honestos i transmetre una part d’ells mateixos i el seu entorn.

DO Tarragona: Sanromà

El nostre viatge comença amb el celler Sanromà, de la DO Tarragona, potser (i paradoxalment) la DO més desconeguda de totes tot i ser la més antiga, eclipsada a vegades per la llarga ombra de la DOQ Priorat o la DO Montsant.

Aquesta DO, que té com a símbol una àmfora, que dona a entendre que la presència mil·lenària vinícola es remunta a l’època dels romans, s’estén per dues zones diferenciades: la zona del Camp de Tarragona amb les comarques del Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès, i la zona de la Ribera d’Ebre. Les vinyes solen estar entre els 100 i els 400 metres d’altitud, gaudint del clima fresc i mediterrani amb la influència de la marinada i el mestral. A Tarragona trobem més raïm blanc (83%) que negre (17%).

Quan arriben al celler ens hi espera l’Eduard Sanromà, impulsiu, inconformista, vital i amb les idees força clares tot i la seva joventut.

La macabeu és la varietat més extensa. Tant és així, que l’Eduard ens explica que la DO té previst crear la galeria dels macabeus, ja que és el lloc on hi ha més vinya vella i més hectàrees d’aquesta varietat. La idea és que cada celler en faci un vi varietal, per convertir-la d’aquesta manera amb la varietat insigne.

L’avi i el pare de l’Eduard ja tenien vinya, però venien el raïm a la cooperativa quan encara es pagava bé. Era l’època en què es promovia el replantar les varietats franceses com cabernets, merlots i syrah en detriment de les autòctones, que eren més delicades, menys productives i tenien menys glamur.

Però, per sort, tot es torna a posar al seu lloc i ara és hora de reivindicar la història i creure’ns el nostre patrimoni intentant recuperar les varietats perdudes.

Parlem amb ell de la DO, ja que n’és el vicepresident. “Veig molt potencial a la zona que, com que és molt extensa, permetria crear subzones per donar més riquesa i identitat”, explica. “Però abans de tot això és necessari revitalitzar-la i posar-la en el mapa”.

L’Eduard és un exemple de l’esperança en el futur. Queda enrere l’època de vendre només a la cooperativa. Tot i la desavinença amb els pares, que li deien que no s’emboliqués, va tirar endavant el seu projecte i va crear el celler Sanromà.

Una de les millores que proposa fer ara des de la DO és ajudar els petits cellers que comencen. Sap, perquè ho ha viscut en pròpia pell, que els començaments no solen ser fàcils. La DO s’aguanta pels grans cellers i les cooperatives, que evidentment prioritza, però considera que no s’ha d’oblidar dels que comencen, perquè “són el futur” i els que poden donar aires frescos i nous camins.

“Fa falta més promoció i reivindicació, creure’ns més el que tenim i seduir el client que encara no ens coneix”, explica. Una de les maneres és a través de les xarxes, un canal que ell utilitza força i que li permet arribar a la gent d’una manera directa.

Valora molt la feina de les cooperatives, que han donat menjar a moltes generacions, però creu que seria ideal que s’impulsés un nou model, “en què es poguessin fer microvinificacions de les varietats més locals, com poden ser la vinyater, la sumoll o la malvasia, entre d’altres”.

Cargando
No hay anuncios

Però això, reconeix, serà llarg i complicat i encara no estan preparats per fer-ho. Justament, un dels avantatges (o desavantatges) de la cooperativa és que es queden tot el raïm, i això és bo per als viticultors que no tenen celler i poden vendre tot el seu raïm malgrat els baixos preus que es paguen.

Aquesta és potser la reivindicació més urgent: “Els baixos preus poden acabar amb la feina de molts viticultors, és hora de posar un preu just al raïm que entra i valorar la qualitat en comptes del quantitat”.

Després de passejar per les diferents vinyes i paisatges que controla, acabem la visita al celler Sanromà de la millor manera: tastant els seus vins, que volen ser les interpretacions dels terrers que té. Ens desgorja els dos ancestrals en directe, un rosat de trepat i un blanc de parellada -per començar sempre entren bé unes bombolles-, i després tastem els tranquils. El 125, d’ull de llebre i mitja criança, és el seu primer vi, i el nom li ve del fet que a la primera anyada només es van fer 125 litres. El Rústicés l’homenatge a l’avi, un macabeu 100%. El que el fa sentir més orgullós i el defineix millor és L’incorrecte, que fa gala de l’inconformisme que el caracteritza i rep el nom de tot el que ha desaprès: “Quan vaig sortir de la uni em deien que la parellada és una varietat molt prima, molt poca cosa, la germana pobra per fer cava, que no es pot brisar, que no es pot fer sola”. Just així és el seu vi; tot el que no es pot fer: parellada 100% brisada i amb rapa.

La inquietud de l’Eduard l’ha portat a fer un altre vi, Rush Vi 2019, aquest cop amb la col·laboració del seu amic i enòleg Albert López d’Esteve i Gibert, un cupatge del xarel·lo del Penedès i del macabeu de Tarragona fet al celler Sanromà, brisat, en format magnum i amb poc més de 10 graus. Producció única, limitada i exclusiva.

Iniciatives com aquestes són esperançadores. Veure aquests joves cellers amb ganes de col·laborar i enriquir-se mútuament és prometedor. Segur que només en poden sortir coses bones.

DO Terra Alta: Frisach

Continuem la ruta cap a Corbera d’Ebre. Ens hi esperaven els dos germans del celler Frisach preparats per explicar-nos un trosset de la seva terra i el seu projecte a la Terra Alta.

La família d’en Francesc i en Joan tenia vinyes i ametllers, i inicialment venien el raïm a la cooperativa. Després van començar a vendre als cellers de la zona fins que un dels més importants els va dir, just al moment de la verema, que aquell any no comprarien. De cop i volta es veuen amb tots els quilos de raïm per col·locar... Aquest ja no el podran vendre a un preu raonable, no hi ha temps per trobar-li una sortida digna. L’única solució que troben és intentar fer el seu propi vi.

Així, fruit d’una necessitat, comença la primera anyada del celler Frisach.

En Francesc només tenia 17 anys. Avui dia és un dels joves enòlegs més prometedors de la Terra Alta, però llavors era pagès i s’aplicava la màxima “creure en tu, invertir en tu”. Així, va estudiar enginyeria agrícola i enologia mentre el celler arrencava.

I va aprofitar el llegat. Un dels valors de Frisach és que els pares van ser pioners apostant pel cultiu ecològic quan encara no ho feia ningú. Eren altres temps i els van tractar de bojos. El cultiu ecològic requereix més dedicació, però això es nota amb la qualitat de la matèria primera. El vi es fa a la vinya i com més bé la cuidis i respectis més bo en sortirà el vi. Tenien el celler, un raïm de molta qualitat i els coneixements. La cosa prometia i estava ben encarrilada, però s’havia perdut una generació.

En Francesc ens explica com la història recent de la viticultura de la zona fa un salt generacional: “Els anys 80 i 90 va ser el moment en què el raïm es pagava bé, s’arrencaven les vinyes velles per plantar-ne de noves perquè la demanda eren les varietats franceses, que estaven de moda, en detriment de les autòctones. No calia invertir en el propi celler perquè ja en tenien prou venent el seu propi raïm”. Aquesta generació, la dels pares, és la que ha trobat a faltar. Però, diu, els temps canvien i han sigut els joves els que han agafat el relleu que no van poder agafar els pares.

“Ara és l’hora de refer el llegat dels avis, de tornar a recuperar les varietats que hi havia, les maneres d’elaborar els vins brisats, de creure en el que tenim, de donar-hi valor, d’invertir en els cellers i de reinventar-nos sense copiar al veí francès”.

Actualment hi ha més de 40 cellers a la DO, però falta més gent que s’atreveixi a fer el seu propi projecte. És una zona amb molts “ por-para ”, explica. Els “ por-para ” són una demanda del mercat, però un excés no pot ser bo per a la DO, el que es necessita és donar identitat i personalitat, no un model impersonal o purament especulatiu. “La Terra Alta té un conjunt suficient de valors afegits per fer vins de qualitat”, explica. “I correm perill que la gent pugui relacionar aquesta zona amb vins merament de producció o sense ànima”.

Estaria bé que això es regulés i sortís a les etiquetes, seria una manera d’informar el client final i diferenciar els cellers elaboradors-productors dels negociants. Cosa que sí que fa bé el mercat francès. “El que hauria de ser, per lògica i com a model sostenible, és que els productors de la Terra Alta apostin pel territori, muntin el seu celler, treballin amb la gent d’aquí, amb les varietats d’aquí, tancant tota la cadena de valors”, insisteix Francesc Frisach.

La varietat representativa de la DO és, sens dubte, la garnatxa blanca, que representa un 33% de la producció mundial i un 90% de la producció de Catalunya. És una varietat arrelada que s’expressa molt bé a la Terra Alta. Bernat Metge ja ens parlava en els seu escrits de la “vernatxa” i, per tant, segles d’història l’avalen. Aquest és el seu patrimoni.

El celler Frisach la treballa en diferents elaboracions i perfils. Amb L’Abrunetblanc expressa tot el potencial de la fruita. Amb La Foradada, les maneres antigues d’elaborar que ara tornen a estar tan de moda, els vins brisats que aporten més estructura i complexitat . Amb la Vernatxa aconsegueix un perfil més clàssic i gastronòmic gràcies a la criança en bota.

Cargando
No hay anuncios

Quan li pregunto quin vi seria ell, em diu convençut i sense pensar-s’ho: un ranci. Meravellosa resposta. Un ranci, que és el solatge del temps, un ranci que malauradament està en perill d’extinció a les nostres sobretaules, cada cop més escasses i curtes. Com un vi ranci, el món del vi és tradició, és temps, demana constància, dedicació i paciència.

Una de les coses que ha portat aquest confinament ha estat donar valor al producte local, fer un consum més ètic, sostenible i responsable. En Francesc ho té molt clar i fa una crida perquè deixem de comprar productes de fora, potser més econòmics però impersonals i de més baixa qualitat. Reivindica comprar els productes d’aquí i anima a estimar-los, a col·laborar en la nostra riquesa, el nostre patrimoni i el medi ambient del planeta. És hora de creure’ns-ho i començar a valorar tot el que tenim de bo.

Finalment, Frisach tanca tot el cercle vestint el seu vi amb unes etiquetes que, a part de boniques i originals, tenen un punt didàctic, ens parlen de les tradicions i de l’origen.

Als humans, ja de ben petits, ens encanta que ens expliquin històries i quan comprem una ampolla de vi volem saber què s’hi amaga al darrere. Així, el seu vi Sang de Corb, ens parla de la batalla de l’Ebre i és un homenatge a l’àvia, a les ferides gravades a la pell de la gent gran que van patir una guerra fratricida i una batalla ferotge de 105 dies. És l’homenatge a les vinyes regades de sang, la sang de la gent de Corbera. Abrunet, en canvi, és el nom que tenen les orenetes a la Terra Alta, és la metàfora del pagès que comença a volar, que crea el seu propi projecte, que tanca el cercle.

Doncs sí, amics. Quan compreu una ampolla de Frisach no només comprareu un vi, comprareu una part de la nostra història i les nostres tradicions.

I ens acomiadem de la Terra Alta per fer camí cap al Montsant, on ens esperen els nostres següents herois

DO Montsant: Comunica

En Pep Aguilar i el Patri Morillo fa més de 20 anys que roden junts. Es coneixen a la universitat fent enginyeria agrònoma i s’especialitzen en enologia a Tarragona. La seva primera empresa, la consultora Ya le Llamaremos, els permet voltar per tot Espanya assessorant bodegues i coneixent les diferents zones i climes vinícoles.

A partir del 2014 comencen el seu propi projecte al Montsant amb Comunica, el seu celler a Mas d’en Compte, basat en el terroir de Baboixos (Falset), on sobretot el granit, però també el sauló i l’argila, són els protagonistes. La seva complicitat, bagatge i experiència els ha permès tenir molt clar cap on volen anar. Formen un tàndem perfecte i han trobat el seu camí inspirats en la zona de Cornas (nord del Roine). Fan el vi que volen fer basat ens els terrers, no el que demana el mercat ni el distribuïdor, i això és els que els atorga personalitat i diferenciació entre els més de 50 cellers que podem trobar dins la DO.

El Montsant és la denominació que envolta el Priorat (a vegades mal anomenada germana pobre). Avui dia és una zona molt apreciada pels consumidors de vi, gràcies als seus vins accessibles, directes i rodons. És una DO molt activa i té un total de sis subzones diferenciades. Gràcies als estudis de zonificació, fets en col·laboració amb l’Incavi, estan arribant a un procés d’autoconeixement que els permetrà aprofundir el vincle del vi amb el territori, per poder explotar tot el potencial vitivinícola.

Fent aquest article he recordat que fa uns anys vaig fer una de les formacions del diferents terroirs del Montsant. Justament aquesta formació promoguda per l’ACS (Associació Catalana de Sommeliers) l’impartia en Pep Aguilar. I em va encantar la precisió d’aquell tast. Normalment els tastos es basen en les varietats del raïm i es para molta atenció en els aromes en nas i els gustos. Però quan tastes els terrers això canvia, en aquest cas l’atenció és en les sensacions tàctils en boca, en el volum, la glicerina, la verticalitat, la tensió... Aquella formació em va obrir la porta a una altra manera de tastar i poder reconèixer els diferents sòls que pots trobar en el món del vi.

Queda clar que ells són uns especialistes en el tema. Quan tastes els seus vins saps que l’actor principal és el terroir, i a partir d’aquí busquen la varietat que el pugui interpretar més bé, la que en tregui la millor versió. El granit és la seva debilitat, i amb la garnatxa grisa han trobat la simbiosi que buscaven: vins afilats, sàpids, tensos, rectes.

Però perquè el terroir surti són conscients que han de tenir bones maduracions del raïm. Això els permet tenir vins amb grau però amb acidesa per aconseguir vins frescos i amb trama, vins que parlen de Baboixos, purs i honestos. Al seu celler no hi trobareu ni botes ni llevats sembrats. Els vins es crien en els dipòsits d’acer inoxidable o en els ous de polietilè, que són les seves eines perquè el terroir i les varietats s’expressin pures i sense maquillatges.

Aquesta parella d’amics, tot i no venir de família de viticultors, ja fa més de 20 anys que investiguen, viatgen, tasten, comparteixen. Enamorats dels vins de Phillipe Pacalet (Borgonya) i influenciats per la zona de Cornas (Roine), saben que estan vivint un moment molt dolç. Han trobat el seu camí, són allà on volien, convençuts i segurs del que fan.

Si voleu saber què se sent quan tastes un vi de terroir, heu de tastar els del celler Comunica, vins vibrants i democràtics. Podeu començar pel Vi del Mas, el seu vi d’entrada, per anar endinsant-vos cap a la gamma Comunica fins arribar a la Peluda o la Goretti. Tot Mas d’en Compte, tot Montsant, 100% Comunica.

DO Priorat: Mas d’en Perí

Marxem de Falset per fer cap a Porrera. Anem fins a Mas d’en Perí per contagiar-nos de la vitalitat de la Iduvina Olmedo, la nostra següent cellerera. Ja som al Priorat. És una de les dues DO qualificades de les 70 que hi ha a Espanya, juntament amb la Rioja. Totes dues zones es mereixen aquest plus de classificació per motius i històrics reconeguts a l’hora de fer vi.

Podem remuntar els orígens del Priorat a Escala Dei, el primer monestir de l’orde cartoixà a la península Ibèrica. Els monjos d’aquest orde comencen a fer vi a partir del 1263, elaborant el seu propi manual per plantar vinyes. Per tant, segles d’història avalen el Priorat com a lloc ideal per fer vi.

Cargando
No hay anuncios

El Priorat és terra de contrastos, de viticultura heroica, de condicions climatològiques adverses, de veremes escasses i rendiments baixos, que aporten justament concentració i identitat als seus vins.

Les seves varietats insígnia són la carinyena i la garnatxa. El casament de les dues forma un matrimoni ben avingut i complementari.

En tot aquest món de dedicació i sacrifici, trobem una dona elaboradora, viticultora, enòloga i distribuïdora. Una dona tot terreny que al matí se’n va a la vinya a cuidar dels seus ceps, a la tarda s’està al celler controlant les fermentacions i al vespre gestiona les entregues per als seus clients.

Iduvina Olmedo representa l’empoderament de la dona en tots els sentits. I la seva actitud, sempre alegre i jovial, es transmet als seus vins, potents però delicats, prioratins però moderns, vellutats però frescos.

Ens coneixem d’un viatge a l’Hermitage, just quan ella engegava el seu projecte: Mas d’en Perí, un homenatge a l’avi, que és qui adquireix la finca als anys 50. Ella és la tercera generació que treballa la terra, però la primera a aventurar-se a fer vi

Després de treballar per l’Incavi i per alguns cellers importants, l’Idu treu la primera anyada del seu projecte el 2017. Ens presenta el cupatge típic de la zona: garnatxa i carinyena, plantades pel pare fa 15 anys i criades uns 6 mesos en inox.

La seva interpretació segueix una línia sostenible de mínima intervenció. Vinifica les dues varietats per separat i trepitja el raïm amb els peus, com es feia antigament al Priorat, fent una maceració molt curta amb el raïm sencer i una premsada molt suau. Explosió de fruita vermella i fruita de bosc acompanyada dels tocs balsàmics del paisatge. Rodó, llaminer i amigable, a la boca una sedositat extrema i golosa.

Actualment ha tret al mercat la seva segona anyada -M’ho Ha Dit un Ocellet 18-, on només hi trobem garnatxa. Això sí, una garnatxa explosiva i refrescant, on el gerd és molt present, madur i fresc al mateix temps, amb una textura en boca que t’acaricia i et demana més. Hi trobareu només fruita i paisatge en copa.

“A l’anyada 18 no em va agradar el resultat de la carinyena, en canvi la garnatxa estava perfecta. Tant, que no li calia companyia”, comenta. Per això aquesta anyada és només garnatxa, cosa que li ha servit per plantejar, de cara al 2019, la possibilitat de treure un varietal de garnatxa, un de carinyena i el cupatge, ampliant d’aquesta manera el seu catàleg de vins.

L’Idu és una persona alegre, honesta i clara, per això els seus vins són com ella.

“Si no hagués viscut tot el que he viscut, probablement el meu vi seria diferent. Ara és el que vull que sigui”, comenta. Ha sabut conservar les bones tradicions i l’herència de la terra amb el seu coneixement i la seva intuïció. Però també és una persona trencadora i inconformista, d’aquí ve la imatge de la seva ampolla.

Quan la gent veu l’ampolla blanca amb una noia i un ocellet es descol·loquen, no pensen que el vi sigui negre i del Priorat. El nom del vi, M’ho ha dit un ocellet, és l’homenatge a l’àvia: “Quan era petita passava els estius a casa la padrina. Ella em deia que no anés al riu. I jo, on anava? Doncs a lo riu, i quan tornava a casa l’àvia em veia tota enfangada i em deia:

«D’on vens, Iduvina? Ja has anat a lo riu?». «No, padrina, no... Bé, potser sí... Però com ho saps?», «Que com ho sé? Doncs perquè m’ho ha dit un moixonet». El volia escanyar, aquell ocellet”, ens deia rient. No se m’acudiria un homenatge més divertit.

El fet de que l’ampolla sigui blanca també és un reflex a la seva voluntat inicial i romàntica que l’ampolla fos retornable, emulant les lleteres que es feien servir per anar a buscar la llet a les granges. Cosa que encara recordem els d’una edat que hem viscut al poble quan érem petits. Llàstima que aquestes maneres, avui en dia, siguin impossibles de recuperar a causa de les exigències del control sanitari!

Per sort de tots nosaltres, el projecte és molt jove i espero que no tardem gaire a tastar el fruit de tres hectàrees de vinyes blanques que va plantar, pensant en el creixement del projecte.

La meva pregunta és: ¿tindrem una ampolla negra per al blanc?

DO Conca de Barberà: Mas Foraster

Li diem adeu a la Iduvina i haurem d’esperar tres mesos per anar cap a Montblanc. El nostre viatge queda interromput per la inoportuna pandèmia. Però el primer cap de setmana que es permet viatjar reprenem el tour. Ens havia quedat pendent el mas de Josep Foraster, DO Conca de Barberà,

Cargando
No hay anuncios

Inicialment a Mas Foraster eren ramaders i tenien alguna vinya amb què es feien el vi de casa. A principis dels 90 en Josep Foraster convenç el seu pare per iniciar el projecte del celler i reconvertir els camps que tenien en vinyes. I cap al 1998 materialitzen el celler on abans hi havia hagut les corts.

Ho tenia tot a punt per començar el seu somni, però malauradament la vida ens sacseja i en Josep mor l’abril del 99, poc abans que pogués veure sortir alguna de les seves ampolles al mercat.

Aquest va ser un gran daltabaix per a la família. El pare era gran i no se’n podia fer càrrec i va preguntar a les germanes del Josep si ho volien tirar endavant. Per sort de tots nosaltres, una de les filles, la Julieta, va dir que sí.

En aquest moment en Ricard, el seu fill, estava estudiant el primer any de dret. Estem parlant de fa 20 anys, el vi català era minoritari, la DO Conca de Barberà era molt jove i els viticultors venien el raïm a les grans cases per fer cava.

La Julieta busca un enòleg i contacta amb l’Àngel Camí. Amb ell poden continuar el projecte i anar consolidant el celler. El perfil dels vins del començament era el que demanava el mercat en aquells moments. La varietat trepat, la més insigne de la zona, encara no es vinificava sola; era massa prima per l’època, eren moments de vins més estructurats i potents.

Amb l’arribada del Ricard al projecte, mentre compaginava la carrera de dret amb la d’enologia i viticultura, es comencen a reconvertir les vinyes en ecològiques i apostar per les varietats locals com la trepat i la macabeu.

Es passa d’un estil de vi bordelès (vins potents i estructurats) a un perfil més borgonyó (vins fins de capa mitjana).

La trepat és l’estrella de la Conca de Barberà, de pell fina i poc grau. Podríem dir que és el nostre pinot noir. Els vins que en resulten solen ser delicats de capa mitjana, sedosos, especiats, amb personalitat. De les 1.100 hectàrees que n’hi ha repartides per tot el món, 1.000 són a la Conca. A més, és una varietat que s’ha sabut adaptar força bé al canvi climàtic.

Durant molt de temps aquesta varietat només es feia servir per fer caves rosats. El primer celler que va fer un vi negre amb trepat 100% va ser el Carles Andreu, seguit per Josep Foraster; ells van obrir el camí perquè creien en el seu potencial.

És el que demana el mercat actual, vins lleugers i sedosos, delicats i elegants, si pot ser amb poc grau i que parlin del lloc d’on procedeixen. Són els temps del trepat (dit emblocaire o bonicaire a València, on també es comencen a fer varietals).

“La DO té molt de potencial com a zona fresca, per perfils de vins i varietat”, diu el Ricard. “L’entrada de la gent jove està aportant noves perspectives i elaboracions que enriqueixen l’oferta. Dels més de 20 cellers que tenim a la DO, pràcticament tots treuen un vi amb trepat 100% ja que en pocs anys s’ha consolidat com la nostra varietat més representativa”. Tanmateix, avisa també del perill que té la DO: “Ha de ser més flexible i menys rígida, adaptar-se amb rapidesa als canvis que poden necessitar alguns cellers perquè no marxin”.

El celler Foraster també parla dels seus orígens amb els seus vins d’entrada, Els Nanos, on apareixen els capgrossos de Montblanc. Però, indiscutiblement, l’estrella és el Trepat, del qual surt un cava, un rosat i dos vins negres. Un d’ells criat en bota, i elJulieta en ou de formigó. L’ou de formigó respecta més la varietat i fa que s’expressi amb més puresa.

En un futur, diu en Ricard, li agradaria seguir investigant més amb la varietat. De fet, té al cap fer-ne un “ blanc de noirs ” (manera d’elaborar vins blancs amb varietats negres) i un altre amb rapa (fermentat el most amb el carràs del raïm, la part llenyosa de l’esquelet). Estarem expectants que surtin per poder tastar tot el ventall de possibilitats d’aquesta varietat.

Acabem el nostre viatge contentes i embriagades, no només pels vins sinó per les persones que hi ha darrere de cada projecte. Si el món del vi us agrada us recomano que visiteu tots els cellers que pugueu. Aquest és un bon any per fer turisme local i conèixer els nostres elaboradors, que ens regalen felicitat embotellada.

Si em permeteu, m’agradaria acabar fent una última reflexió. No sé si serà del tot correcte però fa pensar.

Se’m va ocórrer buscar sinònims que remetin al fet d’embriagar-se i mireu quina riquesa que té la nostra llengua: borratxo, ebri, embriac, alcohòlic, dipsòman, barraler, calent de cap, buidaampolles, torrat, pitof, pet, trincó, envinat, begut, alcoholitzat, gat.

En canvi, d’antònims només en vaig trobar dos: sobri i abstemi.

Cargando
No hay anuncios

Doncs això és tot, amics. Jutgeu vosaltres mateixos.

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.