Viatge a les arrels del cafè

El Kaldi, un pastor d’Etiòpia del segle VI, sortia a passejar les seves cabres mig endormiscat cada matí. Un dia va observar com els animals semblaven plens d’energia després de mastegar una planta. Encuriosit, va provar aquells menuts fruits rodons i al cap de pocs minuts es notava més despert que altres dies. Aconsellat per la seva dona, va portar els fruits a un monestir, però els monjos van considerar que allò era cosa del diable i van llançar els fruits al foc. Però l’oloreta que sortia del foc els va agradar tant que van decidir absoldre de tot pecat el cafè. El van olorar, el van torrar i, finalment, van fer una beguda que els va canviar la vida. A Etiòpia tothom explica aquesta rondalla, orgullosos d’haver sigut els primers a descobrir el cafè.

Herència italiana

Avui en dia Etiòpia continua sent un dels grans exportadors de cafè del món. Fer una bona cerimònia del cafè és un art en una terra on molta gent se’l torra a casa, on tenen plantes a l’hort. Cafès molt forts, ben negres, espessos, que cal beure després de seguir tot un ritual que aplega la gent al voltant d’un foc. A Addis Abeba també tenen una bona oferta de cafès. I, ironies de la vida, els etíops van aprendre d’un enemic com cuidar el cafè al segle XX. Al barri de Piazza, on últimament els xinesos ocupen els llocs on abans hi havia comerciants grecs o armenis, encara pots trobar vells cinemes, negocis i cafès, molts d’ells amb noms italians. De fet, el barri s’anomena així per la paraula italiana que defineix una plaça. I van ser els italians els que van donar una nova vida al cafè etíop.

Màquines europees

Les dues guerres en què Itàlia va intentar envair Etiòpia, l’últim regne africà independent, van marcar molt aquest país. La primera guerra va acabar amb triomf etíop, però del 1936 al 1941 la Itàlia feixista va ocupar aquest regne fins que els britànics els van fer fora. Van ser tot just cinc anys, però claus per deixar un llegat en forma de passió per la cuina italiana a Etiòpia i per donar una nova vida al cafè. Els etíops tenien les plantes, però els italians van portar les cafeteres modernes. Al barri de Piazza, que pots trobar escrit també com a Piassa, hi ha alguns dels cafès més antics de la ciutat, com el Ras Mekonnen Café, l’Alem Bunna (on el pots comprar, però sense taules) i el Tomoca. Fundat el 1953 per la mateixa família que ara controla el negoci, la primera inversió que es va fer per crear aquest cafè va ser comprar màquines italianes de segona mà que havien quedat abandonades quan els italians havien marxat. Als anys 60 el Tomoca en va comprar de noves a Roma, deixant clar ja amb el nom quina era la seva línia de treball, ja que tomoca ve de Torrefazione Moderna Caffè en italià. La relació amor-odi amb els italians, odiats com a invasors però estimats pel seu estil de vida, va deixar un llegat en forma de cafès i restaurants que en alguns casos van sobreviure als anys del Derg, la junta militar comunista que va ocupar el poder del 1974 al 1991.

El retorn de l’emperador

Amb el retorn d’una democràcia sempre fràgil, la marca Tomoca no ha deixat de créixer i ara ja té cinc cafès oberts a la ciutat i un últim a Tòquio. Els japonesos saben valorar les coses bones, com el cafè etíop, i els propietaris s’han associat amb un empresari japonès. Si bé els nous Tomoca imiten una mica l’estètica de l’Starbucks per atreure els joves, el primer, el del barri de Piazza, segueix com si no hagués canviat res des dels anys 50. De fet, al costat de la caixa on els treballadors, tots uniformats amb bata, et cobren, hi ha un retrat de Haile Selassie, l’últim emperador del país. La seva imatge cada cop es pot trobar més a la ciutat, fruit d’una nostàlgia per aquells anys en què el país era independent i plantava cara als europeus, tot i que la gent oblida que llavors el poble era llastimosament pobre i no tenia drets. L’emperador, que va visitar el Tomoca uns quants cops, vivia en un palau d’on també sortia aquella meravellosa olor de cafè que va impressionar els monjos i les cabres fa segles.