El vicari que serà rector

i àngel Ros
03/06/2018
3 min

Molts periodistes han utilitzat el paradigma del rector i el vicari per il·lustrar els dos darrers relleus al capdavant de la Generalitat, el de Carles Puigdemont per Artur Mas i, ara, el de Carles Puigdemont i Quim Torra. En el primer cas, els fets han evidenciat que Puigdemont va rellevar Mas assumint el rol de rector, i aquest és el repte, també, per a Quim Torra, que, m’aventuro a predir, al marge de les seves autoproclames d’interinitat, ja està assumint el paper de rector de fet i de dret.

Diumenge passat va visitar Lleida per primera vegada com a president de la Generalitat amb motiu de la celebració de l’Aplec del Caragol. Vaig rebre’l com a paer en cap de Lleida i el vaig acompanyar al llarg d’un recorregut multitudinari en què molts aplequistes i visitants el van voler saludar. Vaig tenir aviat la sensació que també semblava més rector que no pas vicari.

Pocs dies després vaig tenir ocasió d’escoltar el president Torra a la reunió del Cercle d’Economia a Sitges. La reiterada apel·lació al diàleg i la valoració positiva de poder debatre el document del Cercle proposant un model polític per a Catalunya és un altre indicador d’opinió pròpia en el tema més important de la política catalana actual.

Finalment, el posicionament polític del PDECat i ERC en la moció de censura que acabem de viure al Congrés de Diputats té una significació que va, fins i tot, més enllà del vot de suport del PDECat i ERC a la moció presentada pel ja nou president Pedro Sánchez, i visualitza una implicació activa dels dos partits independentistes en la política espanyola.

No tot són flors i violes, analitzat des de la meva visió òbviament discrepant del model independentista. Els fets del Parlament del 6 i 7 de setembre -trencant tota legalitat institucional-, el manteniment de la pretensió de legitimitat per proclamar la República, la interpretació dels resultats de l’1d’octubre i del 21 de desembre feta des de Junts per Catalunya i el PDECat, són elements que mantenen la tensió, dificulten la normalitat institucional.

Som en un moment d’extrema dificultat. El conjunt del país té un repte d’altura que s’ha d’abordar des de la política i les institucions -a Catalunya i la resta d’Espanya- però també a peu de carrer, des de la ciutadania. Cada persona ha de ser capaç d’actuar amb un esperit de pla de xoc contra les esquerdes en la convivència que s’han generat els darrers mesos i que ja han ocasionat situacions de conflicte i de tensió com les que hem vist darrerament en algunes platges o, fins i tot, en institucions.

Ja sigui a escala social o política, no avançarem si alguna o les dues visions majoritàries d’aquest greu conflicte polític, que divideix el país per la meitat, pretenen una victòria absoluta sobre l’altra part. I sí que avançarem amb generositat màxima, comprensió i el diàleg polític obert i sincer que molts no hem deixat de reivindicar durant mesos.

Som, però, en el camí de la solució. El canvi d’interlocutors al màxim nivell i amb tota l’autoritat i legitimació era condició necessària però no suficient. Ambdós màxims interlocutors han canviat i la paraula diàleg forma part dels seus discursos.

A Catalunya encara som a temps per al seny i per al diàleg. Som a temps de trobar solucions de consensos amplis que, d’aquí uns anys, ens permetin mirar enrere i, malgrat tot, sentir-nos orgullosos d’haver sabut redreçar una de les crisis més greus que hauran patit Catalunya i la resta d’Espanya. Però, ara i aquí, hem d’aconseguir entre totes i tots que no sigui més que una greu crisi de creixement i de maduresa.

stats