21/2: Aturada

Convocar una vaga general sense el suport –més aviat amb la indiferència, com a mínim– dels sindicats majoritaris és una aposta valenta, però arriscada. Si surt bé, la força de la protesta serà més gran, i pot tenir un valor d’arrossegament en el cas –més que probable– que se n’hagin de convocar d’altres, més endavant. En qualsevol cas, una convocatòria com aquesta apel·la més que mai a la decisió individual de cadascú, a la responsabilitat personal a l’hora de fixar el propi compromís. No és el mateix posar-se un llaç groc que fer un 'like' a una web, o que anar a una manifestació o que fer vaga. Cadascú ha de valorar fins on vol arribar, en aquest ventall d’accions totes pacífiques, a l’hora d’expressar el seu rebuig a uns empresonaments que considera injustos i a un judici que considera il·legítim. La vaga o l’aturada de país, el que acabi sent, no mesura quanta gent està en contra de l’empresonament i el judici. Això es mesura a les manifestacions que ja hi ha hagut i finalment es mesurarà també en els vots de les eleccions, encara que en les eleccions es parlarà també de moltes altres coses. El que es mesura amb la vaga no és el perímetre de la protesta, sinó el gruix. No l’extensió del malestar, sinó el grau de compromís. I això importa.