29/5: La platja és meva

EscriptorEls possessius. Si tenen la paciència d’escoltar l’arenga que fa una senyora vestida de lleopard mentre treu creus grogues de la platja de Llafranc, els sorprendrà l’abundància de possessius. Aquesta platja és meva. Som al nostre país. En aquesta sobreabundància hi ha el ressò d’una frase cèlebre, "La calle es mía", que va dir l’any 1976 un Fraga preconstitucional, com a ministre de l’Interior d’un govern franquista, per prohibir una manifestació democràtica. La idea és la mateixa: com que l’espai públic és meu, no suporto que hi hagi res que m’ofengui, em critiqui o em situï davant de les meves contradiccions. Com que la platja, el Parlament, el carrer són meus, no pot haver-hi ni pancartes ni llaços grocs que ho contradiguin. El possessiu és la clau. El franquisme va dictar que l’espai públic no era una àgora de la diversitat sinó l’escenari del poder de l’Estat. L’Estat monopolitzava el carrer. I ara l’Estat, allò que l’Estat vol i el que representa, reclama mantenir el monopoli de l’espai públic, en nom d’una neutralitat esbiaixada. Els sembla tan natural, a la platja o al Parlament, com li semblava a Fraga el 1976. El mateix possessiu. Però el carrer no és seu. És de tots. No és el monopoli de l’Estat. És l’espai de la gent.