23/9: Cassolades

M’HA IMPRESSIONAT el gruix de les cassolades en molts llocs del país. Equivocat, les veia com una forma de protesta residual, primitiva. Les cassolades no tenen una explotació mediàtica brillant, no tenen foto de portada, no llueixen gaire a la tele. No permeten guerres de xifres. No les senten ni Merkel ni Rajoy, tampoc Puigdemont. Semblen una cosa d’estar per casa, antiga. Però aquests dies l’hora de les cassolades m’ha enxampat en cotxe per barris menestrals i populars de ciutats mitjanes i es feien sentir d’una manera nítida i potent. Potser precisament gràcies a aquest caràcter primari, essencial: la cassolada és una manera pura de protestar i desfogar-se. De fer notar el teu malestar sense sortir de casa. I és també un tam-tam social, al veïnat, una manera de dir-se els uns als altres: no estem sols, n’hi ha uns altres que potser no es veuen, a casa seva, que estan emprenyats com tu. Paradoxalment, la cassolada és la majoria silenciosa que es posa a fer soroll. I és la prova de la inutilitat de la política d’ocultació dels problemes que ha adoptat el govern espanyol. Creuen que prohibir el referèndum acabarà amb aquest malestar. Poden requisar les paperetes, les urnes i els cartells. No podran requisar mai les cassoles.