13/12: El clàssic

La contribució més gran que podria fer l'Estat a la visibilitat internacional de la qüestió catalana seria tornar a suspendre el partit entre el Barça i el Madrid. Seria també una contribució notable, tot i que menor, fer jugar aquest partit en circumstàncies visiblement excepcionals: a porta tancada o en camp neutral. Cap acció del Tsunami Democràtic hauria estat tan rendible: aconseguir la màxima visibilitat amb el mínim esforç, només amb un simple comunicat. Des de la perspectiva de l'Estat, el mal menor, sabent que existeix un conflicte polític real, una capacitat notable de mobilització independentista i una mirada internacional fixada com sempre en el clàssic, seria permetre amb tota naturalitat una manifestació reivindicativa pacífica, a canvi que quedés circumscrita a la graderia i deixés disputar el partit amb tota normalitat sobre la gespa. Que el món veiés que hi ha catalans que demanen a Espanya seure i parlar tampoc no hauria de ser per a ells una cosa tan terrible. Un càlcul fred de riscos i costos aconsellaria un pacte d’aquesta mena: un espai per a la reivindicació i un partit jugat amb normalitat. Però en el llenguatge polític espanyol, ja ho estem veient, la paraula pacte està maleïda.