16/7: Escandalós

Algú que observés, des d'un país de tradició democràtica llarga, l'opinió pública espanyola se sorprendria de la seva aparent incapacitat d'escandalitzar-se. Veuria que casos en què la sospita més lleu provocaria terratrèmols al seu país, a Espanya s'esbaldeixen amb un breu a la pàgina trenta, si hi arriba. No són casos menors. Estem parlant de l'espionatge contra el president d'un Parlament des de les clavegueres de l'estat. O d'un informe de la CIA on es diu que un president de govern va participar en la creació d'un grup terrorista. O dels dubtes sobre l'abast de les connexions entre els serveis secrets i l'autor intel·lectual d'uns atemptats amb molts morts. I en cap cas això ha esdevingut un escàndol que es considerés imprescindible investigar a fons. ¿Vol dir que l'opinió pública espanyola no s'escandalitza per res? No ben bé, perquè quan li convé contra qualsevol dissidència, sí que ho fa. Per tant, tria molt bé amb què s'escandalitza i amb què no. Si és una estratègia, és arriscada. Perquè quan poses un dic a un corrent d'aigua, és possible que aconsegueixis aturar-lo del tot. Però també és possible que l'aigua acabi trencant el dic i provocant una inundació on tot era sec. Les informacions sobre Joan Carles I, posem per cas.