26/3: 'L'hèroe'

A començament del segle XX, poc després de la Guerra de Cuba, Santiago Rusiñol va escriure i estrenar L'hèroe. La tornada a un poble de Catalunya d’un jove soldat, a qui s’ha proclamat heroi per les seves proeses militars, permetia a Rusiñol confrontar dues maneres de veure el món i dos sistemes de valors. D’una banda, l’heroi soldat, a qui li agraden els gestos emfàtics, l’excepcionalitat, viure al límit. De l’altra, el personatge que representa el pare de l’heroi, que li ha guardat mentre era a la guerra el teler amb què treballava a casa, i que representa els valors de la feina callada, tenaç i constant. Seria un moment de tornar a veure aquesta obra, perquè serveix per a la conjuntura actual. Hi ha societats que s’enfronten a la crisi del coronavirus amb la mentalitat de l’heroi, amb tendència a l’èpica i el sentimentalisme (i a la retòrica). I altres societats que s’hi enfronten amb la disciplina de la feina de cada dia, continuada, sense grans efusions. Diria que els va més bé a aquestes que no pas a les altres, de moment (i penso en l’Europa del Nord). Rusiñol no va escriure l’obra per exaltar la figura de l’heroi, sinó més aviat per qüestionar-la. Però l’obra acaba dient (perdó per l’espòiler): els herois de veritat són al teler.