26/12: Impassible

En algunes cultures polítiques, la impassibilitat és considerada una gran virtut. Impasible el ademán... És a dir, fer com qui sent ploure, passi el que passi. Fins i tot el món taurí va generar una figura, el Don Tancredo, el màxim mèrit del qual és estar-se ben quiet, com una estàtua. El rei d’Espanya es va apuntar a aquesta impassibilitat en el seu prescindible missatge de Nadal, potser perquè pertany a aquesta cultura política, potser perquè sabia que si deia alguna cosa més aviat li aniria en contra. Per tant, va decidir parlar molt d’un tema molt important, però en el qual no té res interessant a explicar –la pandèmia–, i no dir ni una paraula d’altres temes en els quals sí que hauria estat interessant el que pogués dir: la fuga del seu pare, les ombres sobre la monarquia, l’aval a la repressió a Catalunya, els militars que se li adrecen demanant un cop d’estat... Com si sentís ploure. Impassible. Això funciona en aquelles cultures polítiques en què l’important és resistir. Ladran luego cabalgamos. Però no funcionaria en aquelles cultures polítiques en les quals es demana a les personalitats públiques que afrontin les situacions i que donin respostes. En què el valor no està en fer com Don Tancredo, sinó en agafar el toro per les banyes.