"Eren molt joves i havien d'aprendre a competir. Ara ja estan preparades"

Sant Joan Despí"Eren un equip molt i molt jove, no tenien cap experiència. Tenien la pilota i jugaven bé, però nosaltres sabíem que érem més fortes". Qui ho sabia és Emma Byrne, portera d'aquell Arsenal que va donar la benvinguda al Barça en el seu debut a la Champions el setembre del 2012. Les blaugranes havien guanyat la Lliga l'any anterior i s'estrenaven a Europa. Ho feien amb intriga, sense acabar de saber com de lluny o de prop estarien de competir, i amb un punt d'admiració –i gairebé de por– cap als rivals més experimentats. El sorteig va creuar-les amb una de les campiones en edicions anteriors, i el desenllaç va ser contundent. "Ens va sorprendre el futbol associatiu que feien, hi va haver un moment a l'anada que vam dubtar de si ho havíem donat massa per fet abans d'hora. Però després ja vam imposar el nostre ritme i, sobretot a casa, vam demostrar-los qui érem", rememora Byrne. "Vam perdre 0-3 al Mini i 4-0 a Londres. Era un equip realment impactant", recorda Vicky Losada.

La terrassenca acabaria jugant precisament al club 'gunner' tres temporades més tard, en un dels parèntesis que va distanciar-la de Barcelona per conèixer altres nivells de professionalitat al futbol. Al Barça s'acabava d'iniciar l'aposta estratègica que, ara al 2019, recull els fruits amb la final de Champions a Budapest, però per a moltes jugadores l'única via de fer un salt endavant obligava a fer la maleta. Aquesta sortida de la rutina blaugrana és ara una mena de força extra que a Losada li dona perspectiva i ambició. "Quan tornem les que hem jugat a fora, tornem dient a les companyes que nosaltres tenim molt de nivell. Hem de créixer en competitivitat, perquè als Estats Units o a Anglaterra hi van un puntet més que nosaltres, i això és el que marca la diferència". La va marcar aquell 2012 i l'ha anat marcant en anys posteriors a Europa, on topar amb el Wolfsburg, el París Saint-Germain o l'Olympique de Lió era topar contra un mur insuperable.

Reforçar-se en posicions clau

"L'equip no tenia una columna vertebral prou forta. Per competir bé a la Champions s'ha de tenir una gran portera, una bona defensa, algú potent al mig del camp i una jugadora diferencial a dalt, que faci gols. I el Barça llavors no ho tenia". A l'onze de Xavi Llorens hi havia Esther Sullastres sota pals –acabava de fitxar, va ser alineada contra pronòstic i no va tenir una actuació gens encertada, castigada pels nervis i la falta de rodatge amb l'equip–, una línia defensiva que va ser substituïda en els anys posteriors en busca de més velocitat, les joves Alexia Putellas i Gemma Gili a la sala de màquines, i l'amenaça principal de Sonia Bermúdez, que encara no havia esclatat en context Barça com ho faria després. Losada era a la banqueta. "Amb els anys hem anat afegint coses, sobretot més capacitat física, més velocitat. Tenir això aporta més versatilitat al nostre joc, que era el que ens feia falta", comentava a l'ARA Melanie Serrano.

"Era bàsic millorar això i aprendre a ser més competitives". La mirada de Byrne és crítica, és directa. Vicky Losada l'escolta i assenteix, repassant mentalment les coses que confirmen la millora de l'equip ara mateix. L'alineació a Budapest comptarà amb una de les millors porteres d'Europa, Sandra Paños –que, a criteri d'Emma, "està rendint a un nivell espectacular, va aturar moltíssim contra el Bayern"–, dues de les centrals fixes de la selecció espanyola, Mapi León i Andrea Pereira, un mig del camp que ja ha acumulat molts minuts internacionals a les cames, amb Vicky Losada i Alexia Putellas a l'organització, i potència i qualitat al trident ofensiu, amb Lieke Martens, Toni Duggan, Asisat Oshoala i Mariona Caldentey en plena forma. La baixa de Kheira Hamraoui serà sensible, però Vicky la pot suplir. "Estic més còmode en un rol més avançat, però ja fa molts anys que soc al Barça i si em toca jugar de 6, sé què he de fer", assumeix amb seguretat.

Any rere any, partit rere partit, la plantilla ha anat madurant i ha pogut retallar la distància que fa set anys situava equips com l'Arsenal en una altra òrbita. Inabastables. "Hem tingut sort amb els sortejos, que ens han permès anar guanyant experiència i superar algunes rondes. Si sempre ens hagués tocat l'Arsenal, no seríem aquí", imagina Vicky. Gràcies als BIIK Kazygurt, Twente, Rosengard i companyia, el Barça es mira ara la final amb els ulls menys espantats. "L'Olympique de Lió és un gran equip, té jugadores molt perilloses per fora, que driblen bé i són ràpides. El Barça farà bé de no deixar gaires espais, totes hauran d'ajudar-se molt en defensa", alerta Byrne. Losada ja s'imagina les cobertures que haurà de fer, com contra el Bayern Munic. "Vam patir molt. Aquell partit ens ha de servir d'aprenentatge per a la final".

La final. La final. La final. Fa molts dies que es parla d'aquesta final de Champions. Primera. Única. Històrica. Il·lusionant. Molt complicada. "Però és curiós perquè crec que hi havia més pressió a la tornada de semifinals. Jugues a casa, al Mini hi ha la teva gent, vens d'haver guanyat allà i sents que no pots fallar... Crec que la final serà més fàcil de jugar". No és un fàcil literal, òbviament, perquè qualsevol dels escenaris imaginables contra el totpoderós Lió reclama encert, atenció i coratge. "Tampoc vull pensar més del compte en el partit, perquè si no, quan toqui jugar, ja estaré fatigada", reconeix Losada. També és el consell de Byrne, que recomana "desconnectar" en les hores prèvies. Total, després només és jugar a futbol, "un partit com n'has jugat 20.000 abans". "Suposo que quan surti al camp i vegi l'estadi ja serà quan pensi, «Ostres, Vicky, fa no res jugaves als camps de terra d'un barri de Terrassa i ara ets en una final de Champions!»". Una final de Champions. Impensable fa no tant.