Víctor Hugo i la història real
Eixàrcia de bauprès, arcbotant de trinquet, socó, obenc... El vocabulari tècnic dels vaixells haurà sigut una de les dificultats en la traducció que Anna-Maria Corredor ha fet d’Els treballadors de la mar (Edicions de 1984, 2017). Victor Hugo va escriure aquesta obra durant el seu exili a l’illa de Guernsey i la va publicar el 1866, quan encara no podia tornar a França.
L’obra, brillant i abassegadora, té vocabulari tècnic perquè Hugo coneixia bé el món del mar, perquè era rigorós en tot el que escrivia i perquè aquesta és una novel·la tècnica. No en el sentit de marginar les passions humanes o d’insistir en descripcions tecnològiques excessives. És una novel·la tècnica perquè Hugo hi parla de la societat i hi construeix una metàfora de la situació política. I, per a l’escriptor francès, per narrar la història cal narrar l’evolució de la tècnica.
Així ho diu a William Shakespeare, escrita també a Guernsey: després del 1789, la historiografia havia de canviar i ja no s’havia d’explicar la successió dels reis, sinó “com Watt succeeix Papin i com Fulton succeeix Watt”. Perquè revolució tecnològica i revolució social s’alimenten mútuament.
A Els treballadors de la mar, la Durande, el vaixell de vapor que construeix Lethierry, significa un gran salt per al comerç de l’illa, però un traïdor el fa naufragar en uns illots rocosos. Serà Gilliatt, home sense estudis però per a qui el mar no té secrets, qui el rescatarà, tot sol. Gilliat torna a Guernsey amb la maquinària recuperada. Hugo ressalta així, juntament amb el valor de la tècnica, el paper imprescindible de l’artesà que aconsegueix retornar la màquina, “sencera, entera, intacta”. Tal com inventors i artesans havien anat configurant la revolució del vapor.
