Va haver-hi un temps en què es creia que el progressisme acabaria per arraconar el nacionalisme. Jordi Amat a La Vanguardia ( Matar a Cobi ) constatava que al final havia estat al revés i es lamentava que l'hegemonia sobiranista hagués arraconat excessivament el relat progressista. Vicenç Villatoro a l'ARA ( De què va morir el Cobi? ) aportava pistes sobre el com i el perquè d'aquesta victòria. Dos articles interessants. Però, diria, massa deutors de l'esquema d'enfrontament històric entre esquerra (el Cobi, com en diuen) i nacionalisme (per continuar la metàfora, la Norma). Eduard Vallory, amb encert, matisava que la crítica progressista al nacionalisme dels 80 va ajudar a la modernització del catalanisme. Reconeixia, per tant, creuaments i influències.
Certament, als anys 80 i 90 va existir un gran polarització. Fins a esdevenir dicotomia: o eres progre o eres de la ceba. En el seu relat, el nacionalisme dominant donava per fet que per entendre i interpretar la societat catalana calia acudir a l'eix nacional. Així, CiU era el partit nacionalista -obviant que també era de centredreta- i el PSC el sucursalista -menystenint el seu component progressista-. Al seu torn l'esquerra oficial veia el nacionalisme com una estratègia per dissimular el veritable eix: l'ideològic. Així entenia la victòria de CiU com un signe de l'hegemonia conservadora del país -ignorant l'impacte de la qüestió nacional en el vot- i es considerava l'única esquerra possible -menyspreant una opció d'esquerra nacionalista-. Tot i la discrepància, doncs, els de la Norma i el Cobi compartien una visió: que la realitat catalana només es podia interpretar amb un eix. En cap cas n'hi cabien dos!
Però si volem entendre què ha passat, no podem ignorar altres processos i dinàmiques que van sorgir al marge d'aquesta dicotomia per, al meu entendre, acabar-la superant.
La irrupció de l'independentisme els 80 (MDT) i els 90 (amb la nova ERC) va ser analitzada massa barroerament: o com una espurna juvenil puntual o com la radicalització del nacionalisme convergent. Però l'independentisme, a més de ser protagonitzat per gent jove amb paràmetres nous, tenia arrels pròpies (des de les més antigues -l'esquerra radical antifranquista, com el PSAN- a les més recents llavors -el nacionalisme popular amb tocs alternatius de la Crida) i portava gèrmens de transformació, recuperant el discurs del vincle entre alliberament nacional i social i posant en crisi els tics més essencialistes i conservadors del nacionalisme tradicional.
A cavall dels 80 i els 90 també hi ha canvis a l'esquerra: neix IC, un projecte polític inicialment percebut com l'intent del PSUC d'aturar el seu descens polític i electoral. Però, amb el temps, ICV (amb l'aportació inicial de l'ENE i després d'EUiA) va impulsar una renovació de l'esquerra, amb una visió ecologista i alternativa, i assumint amb fermesa, com s'ha vist, la defensa del dret a decidir.
Més recentment, discursos i pràctiques més alternatives han entrat en escena, han trobat encaix en l'eclosió de les noves indignacions i han acabat per situar un nou eix, avui essencial en el debat públic: el de la radicalitat democràtica. I en aquest àmbit, sense necessitat d'assumir un discurs nacionalista, es defensa com a obvi el dret a decidir i es parla d'independència sense angúnies. El fenomen de la CUP no deixa de ser el punt de confluència d'una part del fil històric de l'esquerra independentista amb una part de la recent onada contestatària. I nous actors com el Procés Constituent, a més d'impugnar l'ordre vigent, assumeixen el sobiranisme.
Cal tenir present que les darreres enquestes situen la suma d'ERC, ICV-EUiA i la CUP a prop de la majoria de govern. Sí, ja sé que són realitats no sumables: no faig política-ficció. Només apunto que si parlem d'hegemonies ideològiques no ho podem ignorar: la gent que veu compatibles (i no pas contradictoris) l'eix social i el nacional no són quatre com podia semblar als 80. Ara potser són la majoria. De fet, entre els votants de CiU i PSC també n'hi ha que se situen en posicions de centreesquerra i sobiranistes.
El balanç del que ha passat entre nacionalisme i progressisme, per tant, no pot obviar les noves realitats, el relleu generacional i la renovació dels discursos ideològics. Per tant, ¿l'eclosió del sobiranisme es deu a la victòria de la Norma sobre el Cobi? Jo diria que, en part, es deu a haver superat definitivament la idea que, en aquest país, o cal ser Cobi o cal ser Norma.