Les 100 vides d'un llençol d’hospital

El dia comença a l’Hospital de la Vall d’Hebron amb olor de caldo vegetal. El Pablo de la Hera, cuiner veterà amb més de trenta anys d’experiència, és dels primers a arribar, i cada dia, a les sis del matí, posa a bullir porros, apis, pastanagues, cebes, naps i xirivies dins d’una olla gegant amb capacitat per a 300 litres i que alimentarà unes 600 persones. L’olor de caldo impregna la cuina i dota l’escena d’una atmosfera d’estranya familiaritat. El caldo fa llar. El Pablo remena l’olla amb una pala gegant. No és el mateix que cuinar a casa però ja hi té la mà trencada. A fora encara és fosc i a l’hospital pràcticament no hi ha moviment. Els pacients, amb una mica de sort si no els han despertat per fer proves o donar-los la medicació, encara dormen. Els passadissos estan buits, les habitacions, a les fosques, i els quiròfans encara no han començat a operar a tot gas. Al soterrani de l’hospital, en canvi, són les hores de més activitat. A les set entren els treballadors de manteniment, després els de neteja i a poc a poc arriba la resta. Els treballadors invisibles -400 persones entre personal de manteniment, neteja, llenceria i cuina- posen la maquinària en marxa perquè quan els pacients es llevin i el torn de matí entri a treballar tot estigui a punt. El seu èxit és que ningú sàpiga que existeixen. “Mentre no passa res, nosaltres no existim. La nostra gran victòria és que ningú s’adoni que hi som. Tot ha d’estar al seu lloc però el pacient no se n’ha d’adonar. Hem de ser invisibles”, sosté la Luisa Sàrrias, directora d’infraestructures i serveis generals. Per l’hospital hi passen cada dia 40.000 persones. “Hi ha pobles de Catalunya que són més petits que la Vall Hebron”, afegeix. Amb 1.200 llits, és l’hospital més gran del país i el segon d’Espanya després del La Paz.

Comencen a arribar furgonetes i camions que porten aliments frescos a la cuina o s’enduen la roba bruta que es rentarà en bugaderies externes. El soterrani és la porta del darrere de l’hospital. Per aquí no hi passen ni pacients ni familiars, però la feina que s’hi fa és vital perquè tot rutlli. No són protagonistes però són imprescindibles. “És com una mestressa de casa, que fa molta feina però no es veu. I si un dia no s’aixequés del llit, això no funcionaria”, resumeix la Luisa Sàrrias. Els primers que ho notarien serien els pacients. El Luis Carlos té 82 anys, fa nou dies que està ingressat i avui està pendent del resultat d’unes proves que decidiran el seu futur més immediat. “Avui sabré si és maligne o no és maligne”, diu aquest funcionari jubilat de l’Ajuntament de Barcelona, que davant l’estupefacció dels seus interlocutors rebla: “Però no passa res, és l’últim esglaó de la vida, ja ho tinc fet això!”, diu sense cap bri de tristesa aquest sevillà establert a Barcelona des de fa 59 anys. Enmig d’una conversa sobre el Procés -“Soc català perquè és el país que em va adoptar”, diu-, entra la Mari Carmen, auxiliar d’infermeria, a canviar-li els llençols. Es canvien, com a mínim, un cop al dia i, amb l’arribada del menjar, és un dels moments més esperats pels pacients. “Em tracten molt bé però ser aquí és com estar en una presó”, diu el Luis. Qualsevol cosa que trenqui l’avorriment és benvinguda. I ficar-se en un llit acabat de fer és, a més, un dels petits plaers quotidians. I la Mari Carmen sap com fer-los. Fa 26 anys que fa llits. I els fa amb cura. “Jo procuro que la franja de color blau -el símbol corporatiu de l’ICS- quedi al mateix costat en els dos llits” de l’habitació. Els petits detalls de la feina ben feta. Mentre ella fa llits, el personal de llenceria acaba de repartir per les plantes els carros de roba.

Cada matí, al soterrani de l’hospital, la Vicki Oliva, la governanta de llenceria de l’hospital general, organitza la feina de la vuitantena de treballadors de llenceria i bugaderia. Arriben a primera hora i reparteixen per les plantes els carros amb la roba neta que hauran omplert el dia anterior. Triguen una hora a fer-ho. Treballen amb un dia d’antelació. “És com quan a la nit et deixes preparada la roba per l’endemà”, raona. Gestionen tal quantitat de roba -6.500 llençols i 4.500 quilos de roba diaris-, que si no ho fessin així no arribarien a tot. Als carros hi posen la roba de llit que necessitaran els malalts ingressats a planta: llençols, vànoves, travessers, coixins, pijames, camises de dormir, mantes i tovalloles. La gent s’emporta coses? “Els coixins de viscoelàstica tenen perill. Hi ha de tot i s’ha d’estar pendent”, diu Oliva. Però no és l’habitual.

Un dels projectes de futur de la Vall Hebron, però, que està aplicant un model de millora d’eficiència a tots els processos, és implantar un xip a cada peça de roba per conèixer la seva traçabilitat. Així, se sabrà a quina hora arriba a cada lloc un llençol, quants n’entren i quants se’n perden o quant duren. La vida útil d’un llençol és d’entre 80 i 100 rentades. Però depèn de la qualitat del fil. “A vegades desapareixen peces i això ens servirà per veure on és el punt de fuita. Desapareixen, sobretot, uniformes i algun llençol”, explica Sàrrias.

La bugaderia més gran

El llençol net que li acaben de posar al Luis té molts números d’haver-se rentat a la bugaderia de l’Hospital de Bellvitge. La Vall Hebron ja fa anys que no té bugaderia pròpia i subcontracta empreses externes en què es renta la roba dels malalts i la dels professionals, que no se la poden endur a casa, tot i que sempre hi ha algú que ho fa. Dues tones de la roba que s’usa a la Vall Hebron es renten a Bellvitge, l’únic hospital de l’ICS amb bugaderia pròpia. Entrar a la bugaderia és com entrar en una fàbrica del segle XIX -el brogit de les màquines, el treball en cadena, els treballadors a peu dret-, però amb tecnologia del segle XXI. És potser la cara menys coneguda d’un hospital i mou xifres faraòniques. Aquí es renten diàriament entre 10.000 i 12.000 quilos de roba, de dilluns a divendres. Els caps de setmana també funciona però l’activitat baixa: entre 4.000 i 5.000 quilos de roba. L’any passat, entre roba plana i uniformes van rentar 2.782.659 quilos a l’any. Per la bugaderia de Bellvitge també hi passa roba de l’Institut Català d’Oncologia, de l’Hospital de Viladecans, del Banc de Sang i d’alguns ambulatoris. Aspiren a ser la bugaderia central de l’ICS i el seu pla passa per quadruplicar les xifres i rentar 45.000 quilos de roba diaris. D’ambició no els en falta però cal una inversió de dos milions d’euros per ampliar les instal·lacions. “Sempre estem batallant per millores, però si s’ha de triar entre un aparell sanitari o una rentadora, triaran el primer, i és normal”, diu el Manuel Revestido, cap d’hoteleria de Bellvitge.

Quan la roba bruta d’altres centres arriba a la bugaderia el primer que es fa és pesar-la per poder-la facturar. “Estem competint amb l’empresa privada, que són preus molt baixos, i facturem com ells: 0,77 cèntims el quilo”, explica Jaume Uyá, el responsable de la bugaderia. A la bugaderia hi treballen 52 persones entre setmana i 17 més els caps de setmana en jornades de set hores. La bugaderia funciona de les cinc de la matinada a les deu del vespre. A la nit, s’atura l’activitat. Cada dia es renta tota la roba que hi entra. Mai pot quedar roba bruta per l’endemà. Tot està calibrat al mil·límetre i és un ordinador el que decideix en funció dels quilos i el tipus de roba la quantitat d’aigua, sabó i desinfectant que s’usa, i tots són específics per a hospital. La roba es renta a una temperatura d’entre 70 i 80 graus. “Aquí no s’hi podria rentar la roba d’un hotel. Les taques són de sang, de secrecions i de medicació i ha de sortir impol·luta. Hem de garantir una desinfecció general”, assegura Uyá. A més, quan hi ha alguna infecció per bacteri, la roba s’emmagatzema i es renta per separat.

Tot i que molts processos s’han mecanitzat -unes màquines assequen, planxen i pleguen la roba-, els treballadors fan una revisió manual i visual. Separen peces que s’han barrejat -a vegades a la rentadora s’hi colen mascaretes, gases o vies-, acaben de plegar bé la roba, separen els uniformes per talles i tipologia o assequen un a un els esclops que s’utilitzen a quiròfan i que s’han de rentar després de cada intervenció, com l’uniforme. Els uniformes i els pijames dels pacients es pengen humits en uns penja-robes especials que costen 100 euros i s’assequen i planxen amb aire calent. “Posem per davant la netedat total a la planxada. A 50 graus la roba quedaria més ben planxada però no tindria la confiança que quedés ben desinfectada”, apunta Uyá. Abans el triatge el feien només homes. Ara ja no. I les feines són rotatòries. “En un mateix dia es fan diverses coses per evitar que es faci rutinari”, explica Revestido. Cada hora i mitja els treballadors descansen durant un quart d’hora per minimitzar algunes de les conseqüències d’aquesta feina: mals d’esquena i problemes a les mans.

El magatzem dels uniformes

La roba plana -llençols, tovalloles- segueix uns circuits diferencials del dels uniformes dels professionals. Cada hospital té el seu mètode per gestionar els uniformes de metges i infermeres. A la Vall d’Hebron, unes màquines expenedores dispensen a cada treballador, que s’identifica amb una targeta, la roba que necessita. Quan acaba el seu torn, la posa a rentar i l’endemà torna a recollir un uniforme net. A Bellvitge el procés és més rudimentari. Cada professional té els seus uniformes personalitzats amb un codi i cada dia els recull per la finestreta del magatzem de llenceria. Així s’assegura que sempre és el seu. Com a norma, un uniforme no hauria de durar més de quatre anys, però n’hi ha que els fan durar molt. “Alguns tenen quinze anys. Les teles d’abans eren molt bones i n’hi ha que els costa desprendre’s del seu uniforme”, constata la Noelia Piqueras, treballadora del servei de llenceria. Si volen, se’ls poden personalitzar: estrènyer, reduir baixos, allargar-los... Hi ha una cosidora que ho fa. És l’Adelaida Garcia i treballa a la bugaderia des de fa dotze anys. Ella revisa les peces de roba, repassa botons, cus baixos de pantalons o butxaques que es trenquen, o torna a col·locar gomes que han sortit. “Alguns arriben, però, en unes condicions que van directes a les escombraries!”, diu. En una setmana té entre 600 i 1.000 peces per cosir.

Llenties i mandonguilles

El Luis porta el característic pijama de color blau de l’ICS. Fa mots encreuats mentre espera que li portin l’esmorzar. Va tard. Falten cinc minuts per a dos quarts de nou del matí i a la cuina encara estan preparant les safates de l’esmorzar. Arribarà a les habitacions a les nou del matí. “Rebem queixes perquè alguns pacients porten 14 hores sense menjar. L’esmorzar hauria de ser a les vuit però coincideix amb el canvi de torn”, reconeix la Laura Giménez, cap de la unitat de cuina. La preparació dels esmorzars s’assembla molt a una cadena de muntatge. El Luis avui esmorzarà pa torrat amb mantega i melmelada i infusió.

A la cuina, quan el Pablo acabi de bullir la sopa vegetal, es posarà a preparar el menú del dia: llenties estofades amb arròs i mandonguilles. Farà servir 40 quilos de llenties i 3.500 mandonguilles per alimentar els pacients ingressats. Cuinen 3.500 àpats diaris entre dinars, sopars i dietes especials. Cada dia s’elaboren 450 dietes diferents. La dieta basal és la que mana i a partir d’aquí es fan les variacions en funció de les necessitats dels pacients: per a vegetarians, per a diabètics... Les més restrictives són les de la planta 8, la de digestius. Allà està ingressada la Izaskun, de 34 anys. La seva és una dieta sense gluten, sense llegums, sense lactosa i sense fruita. “És molt repetitiva”, constata. Recentment s’ha incorporat al menú de la Vall Hebron la llet sense lactosa, la llet de soja i altres begudes vegetals. La demanda s’ha incrementat molt a causa de les intoleràncies alimentàries i les cirurgies digestives. “Tot s’ha complicat amb les al·lèrgies. Només que alguna cosa porti traces d’ou ja no se li pot posar a algú que hi sigui intolerant”, indica Giménez.

A la cuina de la Vall Hebron hi treballen un centenar de persones, amb el Jesús Marín i la Carmen Esteban, caps de cuina, al capdavant. Marín fa trenta anys que hi treballa. En les últimes tres dècades s’han simplificat els processos i els aliments hi arriben ara més preparats. “Abans havíem de manipular més els aliments. El pollastre ens arribava sencer, i ara, en canvi, esquarterat i filetejat”. Abans la vedella arribava sense desossar. Ara arriba a trossos i envasada al buit. Com el llom, que ja arriba tallat. La verdura abans s’havia de netejar. Ara les patates i les pastanagues arriben tallades i pelades, i algunes verdures, fins i tot, congelades.

L’equip de cuina es reuneix periòdicament amb els dietistes per acordar els menús. “Anem introduint novetats com el cuscús, croquetes vegetals i plats de cuina internacional”, diu Marín, que constata que hi ha poc marge per a la creativitat. “Hi ha més estrès per complir horaris, quantitats i temperatures. Tot és més rígid que a casa”, reconeix. Els aliments segueixen circuits molt estrictes per evitar que es barregin i hi pugui haver contaminacions o al·lèrgies. Es fan controls periòdics i cursos per als professionals, ja que la manipulació dels aliments és un sector propici a les intoxicacions. Per això s’han de complir uns estrictes requisits de conservació de la primera matèria i de cocció dels aliments. La refrigeració evita la proliferació desmesurada de microorganismes. La temperatura de conservació de la primera matèria no pot pujar dels 4 o 6 graus i les temperatures de cocció han de superar els 65 graus. “Així aconseguim que els microrganismes morin i no hi hagi contaminació”, diu la Marta Lamana, la tècnica de seguretat alimentària. No han tingut mai cap toxiinfecció alimentària. “I creuem els dits perquè no n’hi hagi!”, afegeix. Els cuiners es posen guants i gorres per manipular els aliments que no passen pel foc. A mig matí ja comencen a preparar l’estofat de l’endemà. Abans hauran fet els entrepans per als esmorzars. El tomàquet per sucar el pa el trituren en una mena de Thermomix: cal simplificar processos. I dos cuiners tancats en una sala hi posen l’embotit. Es nota que ho fan cada dia. El cafè amb llet es fa amb màquina. La llet és evaporada i congelada i es regenera en contacte amb l’aigua. De la màquina en sortirà el cafè amb llet ja fet. No és cafè amb escuma però no està malament.

Triar el menú al teu gust

També toca fer els esmorzars per als pacients pediàtrics. Com a novetat, els nens ingressats a oncologia poden triar el menú. Xocolata desfeta, canelons i pasta amb tomàquet són els plats estrella. És una manera de millorar la satisfacció del malalt. “En el futur intentarem que tots els pacients puguin triar, perquè és la clau”, diu la Laura Giménez. El Luis està encantat amb el seu menú. I això que del menjar d’hospital tothom en parla, generalment, malament. En canvi, però, asseguren que reben poques queixes. “Només el 18% de les reclamacions són d’hoteleria i estem decreixent”, explica la Luisa Sàrrias. La majoria de les queixes són de pacients que tenen dietes molt restrictives i repetitives. I la queixa estrella: que el menjar és insípid. Tot es cuina sense sal però el pacient se n’hi pot afegir. El Jesús Marín, el cap de cuina, reconeix que la presentació també influeix en la percepció del menjar. “La manera de menjar -a l’habitació, al llit i acabat d’operar- tampoc no ajuda que sigui gaire apetitós. A més, els aliments, amb la medicació, canvien de gust”, assegura. També admet que no és el mateix cuinar 40 quilos de llenties que 300 grams. Les quantitats parlen per si soles. Tot és de mida industrial. Per fer una amanida de patata es necessiten 120 quilos de patates; per a l’estofat de vedella, 95 quilos de carn; per a l’amanida de pasta, 33 quilos de cintes de colors, i cada dia se serveixen 5.000 panets.

El Luis espera avui els resultats però no és d’això del que més parla. Malgrat l’avorriment i que s’ha perdut alguna manifestació, només té paraules d’agraïment per al personal. “Em sento molt ben tractat”, diu. Els treballadors més desconeguts de l’hospital no acostumen a acaparar titulars. “L’hospital salva vides i està molt bé. Però tan important és això com la neteja, els residus, la bugaderia o el manteniment, perquè sense ells l’hospital no funcionaria”, reivindica el Manuel Revestido. “Sense ells tampoc seria possible salvar vides”, diu mentre una auxiliar s’endú els llençols bruts.

Neteja

“Si nosaltres no netegem, ells no operen"

L’Eva és poc aprensiva. No l’afecta veure sang. I és una sort, perquè la seva feina consisteix a netejar els quiròfans del bloc quirúrgic de la Vall d’Hebron –19 en funcionament– i, esclar, de sang n’hi ha molta. Però això no és un problema. “La sang surt molt bé, les taques de iode, en canvi, sí que costen més de netejar”, diu. Porta sempre a sobre un mòbil que l’avisa si la necessiten per netejar algun quiròfan. Abans això es feia a viva veu: un crit i algú venia a netejar. Ara el procediment s’ha sofisticat. Dins dels quiròfans hi ha un panell on els cirurgians premen un botó i, a l’altre costat, les treballadores de la neteja –la majoria són dones– reben l’avís al mòbil. Poden haver d’anar a fer una neteja a fons després d’una operació, a recollir brossa enmig d’una intervenció, a retirar algun producte que ha caigut o a netejar material contaminant. Els quiròfans tenen dues portes. Per la del davant hi entren els cirurgians i els pacients, per la del darrere, treballadors i auxiliars de neteja. Un passadís recorre per darrere els quiròfans. És el territori dels treballadors de la neteja. Allà hi tenen els carros amb el material de neteja i per allà es desplacen entre quiròfans. Sense ser vistos. Sense interferir en l’activitat sanitària. “Depenent de quines operacions s’hi fan, els quiròfans queden molt bruts. I allò sembla la matança de Texas”, diu l’Eva. Assegura que les pitjors intervencions són els trasplantaments de fetge: “Hi ha fils de diferents colors que als cirurgians els serveixen per guiar-se i quan acaben d’operar surten fils per tot arreu!” El trasplantament de pulmó també és exigent a l’hora de netejar: “Surt molta sang”. I les operacions de neurologia tampoc són les seves preferides: “Hi trobes molts trossets petits d’os”.

L’Ana Burgos és la supervisora de la neteja del bloc quirúrgic. “S’ha de posar determinació a l’hora de netejar els quiròfans perquè és una feina exhaustiva”. No hi pot quedar ni una gota de sang, ni un fil, ni un bri de pols. “I com que potser no es veu, s’ha de netejar tot a fons”. Entre operacions programades i d’urgències, els quiròfans no deixen mai de funcionar. Els netegen set persones entre torns de matí i tarda. “Quan entres al quiròfan és millor mirar el que és estrictament necessari, i si hi ha un pacient, mires encara menys, per respecte”, destaca l’Ana Burgos. Ella hi treballa des de l’any 1992. Va començar per la neteja de l’Hospital Maternoinfantil. “El primer cop que vaig haver de netejar després d’un part, gairebé em desmaio!”, reconeix. Posa en valor la seva feina: “Ho veus net, sí, però perquè ho netegem. I no sempre es valora. Si nosaltres no netegem, ells no operen”, diu. Els procediments de la neteja també han canviat d’ençà que ella va començar. “Amb els inicis del VIH tot es cremava, es tractava com tractem ara l’Ebola”. Les treballadores van sempre protegides amb guants, mascareta i gorro. “Però no pots estar pensant contínuament en el risc i l’angoixa de contagiar-te. T’has de protegir i no treure’t mai els guants. Però n’hi ha prou sent curós treballant”, explica. “Tothom que treballa en un hospital és important. Des del manteniment fins a la cuina passant per la neteja”, diu. I precisa: “La gent que ve a treballar a un hospital no pot ser, per regla general, aprensiva. Si no, no cal que vinguis. N’hi ha que ho intenten i no poden, i han de marxar”, reconeix. Mentre parlem, l’Eva rep un avís al mòbil: quiròfan 2, recollir les escombraries d’una operació de neurologia en marxa.

Manteniment

Més de 50 reparacions diàries

L’edifici més antic de l’Hospital de la Vall d’Hebron té 62 anys i això requereix un manteniment constant. “Se’ns fa vell. Encara tenim marbre original. I hi ha instal·lacions fundacionals que de mica en mica es van substituint, com canonades i radiadors”, explica l’Eduardo Martínez, cap de la unitat d’operacions de manteniment. El desgast diari de les instal·lacions -220.000 m( 2 )construïts-és el que genera més intervencions dels treballadors de manteniment. Des de petites reparacions com endolls que es trenquen, llums que es fonen, comandaments que no funcionen, llits que s’han de reparar o lavabos embussats, fins a parets malmeses o aires condicionats que s’han de substituir. En un dia poden arribar a fer més de 50 reparacions. L’any 2016 es van fer 40.933 intervencions a l’hospital general i 5.272 a l’hospital maternoinfantil. Els treballadors de manteniment s’han de coordinar amb la part assistencial. “Tenim limitacions per l’ús habitual de l’hospital. A diferència d’un hotel, aquí treballem en un entorn on hi ha malalts i activitat les 24 hores. Un simple canvi d’un focus del bloc quirúrgic ja suposa un exercici de coordinació, si s’aixeca pols s’ha de fer quan no hi hagi activitat i s’ha de fer de manera coordinada amb l’equip de neteja i bloquejar durant unes hores l’àrea”. Els 120 operaris de manteniment tenen força integrat que treballen en un hospital. “Tothom és bastant comprensiu”, diu Martínez. Però sempre hi ha algun malentès. Familiars que es queixen si l’operari va a reparar un endoll a la nit, operaris que no poden entrar a fer una reparació perquè hi ha un metge que passa visita i després algú es queixa del retard... El que més feina dona són les urgències i les consultes externes perquè hi ha molt trànsit de persones. Però el pitjor per a Martínez són les 3.600 aixetes d’aigua calenta que té l’hospital. “Pel tema de la legionel·la això és un infern!”, diu.