Vint anys d’activisme pel desarmament
Oslo“Si una sola bomba pot causar tant de patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?” Ho pregunta Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana hi va morir, moltes amigues seves també. Ella no, i va esdevenir així una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors recorda al món la urgència de prohibir les armes nuclears.
Thurlow té raó. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (que gairebé van destruir completament les dues ciutats japoneses els dies 6 i 9 d’agost del 1945) van comportar la mort de més de 240.000 persones. Eren les primeres detonacions que es feien. Després d’aquella terrible experiència, el més raonable era pensar que s’intentarien evitar per totes les vies unes armes tan cruels. Però no. En el punt culminant de la Guerra Freda hi havia fins a 50.000 armes nuclears. Avui, quasi 30 anys després de la fi de la Guerra Freda, després de diversos acords de desarmament de les dues principals potències nuclears (els Estats Units i Rússia), encara en tenim quasi 15.000.
La demanda de desarmament ha sigut una constant del moviment per la pau des de la Segona Guerra Mundial. I els últims anys s’han aconseguit resultats notables. Precisament ara fa 20 anys una campanya aconseguia un tractat pioner que prohibia les mines i inaugurava un període fructífer en el camp del desarmament. Deu anys més tard les bombes de dispersió també quedaven prohibides. En fa tres, un nou tractat obligava els estats a evitar la proliferació i descontrol en les transferències d’armes convencionals.
I aquest mes de juliol, davant la reiterada falta de voluntat de les potències nuclears d’avançar cap al desarmament (tal com preveu el Tractat de No Proliferació Nuclear des del 1968), les Nacions Unides van acollir l’aprovació d’un tractat revolucionari: un acord de prohibició de les armes nuclears. Òbviament, encara falta molt. Per començar, que les potències nuclears s’hi sumin. Però fins ara no només s’havien oposat al desarmament nuclear, sinó que també havien aconseguit bloquejar qualsevol iniciativa diplomàtica que ho reclamés. I, aquesta vegada, no ho han pogut evitar: més de 120 països van donar suport al tractat de desarmament nuclear.
Tots aquests avenços han estat fruit, a més a més de la responsabilitat d’alguns estats i diplomàtics, de la determinació i tenacitat de la societat civil de tot el món, compromesa a fer retrocedir la violència i a construir espais i realitats de pau.
Ahir Setsuko Thurlow, acompanyada per Beatrice Fihn, directora de la campanya ICAN contra les armes nuclears, va recollir a l’Ajuntament d’Oslo el premi Nobel de la pau 2017 davant la presència de centenars d’activistes i ONG de la campanya de tot el món, també de Catalunya.
Precisament ahir, però fa 20 anys, la nord-americana Jody Williams recollia també a Oslo el premi Nobel per la campanya contra les mines antipersona. Un excel·lent fil de reconeixement a la necessitat de l’activisme ciutadà i social en la lluita per la pau al món. Ja ho deia Jody Williams: “Preocupar-se pels problemes que afecten el nostre planeta sense prendre mesures per afrontar-los és absolutament irrellevant. L’única cosa que canvia aquest món és passar a l’acció”.
