Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Toni Turull

Per aquelles coses de l’atzar o del destí, succeeix -poques vegades, però succeeix- que hi ha persones de coneixença breu amb les quals l’encontrada produeix un canvi de rumb vital. És el que em va passar amb Toni Turull. No el vaig tractar personalment ni mig any, del setembre del 1989 al gener del 1990, però les meves converses amb ell i les seves decisions van marcar la meva vida de manera crucial. En aquella època el departament d’Ensenyament de la Generalitat havia decidit iniciar i impulsar la creació d’una xarxa estable de lectorats de català a les universitats del món. El Dr. Antoni Turull i Creixell, catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat de Bristol, va decidir, en les entrevistes que es van convocar aquell setembre, que jo era la persona adient per fer-hi de lector. Un cop a Anglaterra, sense perdre temps, de seguida em va persuadir d’endegar una recerca per a una tesi doctoral, cosa que no entrava en els meus plans més immediats. Tenint en compte que ell ja havia escrit la seva biografia sobre Pere Quart, amb qui a més de l’amistat l’unia un parentiu, i que disposava de molt material per treballar, va voler convèncer-me que el poeta Joan Oliver fos el meu tema de tesi. Jo em decantava per Vinyoli. Finalment -i estranyament- la tria va recaure en Joan Ferraté, però això ja és una altra història.

En Toni va morir avui fa vint-i-cinc anys, un 30 de gener, i jo portava a penes un trimestre a Bristol. Sense ell saber-ho, tot i que potser intuïa que d’alguna manera em passava un relleu, aquestes dues decisions -ser contractat i ser convençut per esdevenir doctor- marcarien indefectiblement el meu futur. Per això, i per l’aura de la seva personalitat singular, el meu agraïment és i serà infinit. De moment vaig sentir-me molt perdut, havent d’entomar les seves classes provisionalment, i encara en vies d’ubicar-me en un nou país. Dec també una expressió de gratitud a la seva vídua, Judith Willis, excel·lent traductora de Jesús Moncada a l’anglès i lexicògrafa reconeguda d’Oxford University Press, que em va orientar en aquell període convuls i difícil per a tots. D’altres en podran fer una semblança evocadora, com Patrícia Gabancho a Núvol, o el seu vell amic Francesc Parcerisas a El Punt/Avui, i pel que fa a la seva biografia acadèmica i la seva empremta com a creador literari, això és, d’una manera o altra, a l’abast de tothom a la xarxa: la seva Poesia prima, de tall satíric i esmolat, o el punyent Bitllet de tornada, que testifica poèticament la malaltia i l’enfrontament amb la mort imminent; les seves novel·les intenses, Crònica d’Isambard, que té tot el regust d’època de la revolta seixantavuitesca i ens infon una profunda nostàlgia pel pop dels 70, o la crònica familiar, servida amb una senyora novel·la, llegívola i ben construïda, La Torre Bernadot (Premi Sant Joan de novel·la 1985). Què no hauria encara donat en Toni en el conreu de la creació literària?

Amb tot, i més enllà dels seus mèrits personals, voldria emfasitzar el valor de figures com Toni Turull que, per les raons que fos -la vida sinuosa, que diria Montaigne-, van anar a parar a països d’aquells on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, etc., hi van fer forat, i, des de les instàncies acadèmiques, es van dedicar a promoure la cultura catalana, encara en temps del franquisme, quan l’estatus del català com a llengua romànica no passava de ser una curiositat per a filòlegs i lingüistes enderiats. Un dia caldrà que algú escrigui la història d’aquesta mena de segon exili -que de vegades arribava a convertir-se perillosament en un exili interior- perquè la projecció actual del català al món, que sembla ser creixent, tant quantitativa com qualitativament, deu més del que sembla a l’existència de persones com Toni Turull, que, en temps foscos, aplanaven el camí i bastien centres d’irradiació de cultura catalana, alhora que feien escola i construïen ponts, en aquest cas entre Anglaterra i Catalunya.

No caurem en la ingenuïtat de fer contrast d’aquells temps amb els actuals, com si els d’ara fossin lluminosos. Certament no ho són, però cal reconèixer que les xarxes i les estructures mai no havien estat tan sòlides com ho són avui. Els seus col·legues, el professor Costeloe, de la Universitat de Bristol, i el gran catalanòfil de Sheffield, el professor Alan Yates, van escriure, en un obituari publicat amb motiu del seu traspàs, jugant amb el títol d’una de les seves traduccions de William Blake: “La veu d’en Toni serà sempre fidel a la seva pròpia Innocència i Experiència”. Per tot això i molt més, gràcies, Toni.