El que hi ha darrere d'una notícia

"Un menor tutelat per la Generalitat ha resultat ferit greu aquesta matinada, al voltant de les 5.00 h, a Barcelona després de ser apunyalat per un altre jove, de 18 anys", ARA, 2 de maig

La notícia sortia als diaris fa uns dies, i potser era llegida per molts ciutadans de Barcelona com un més dels esdeveniments a què la premsa i altres mitjans de comunicació ens tenen acostumats. Segurament, a mi m'hauria passat una cosa semblant si no fos perquè coneixia el noi i estic a l'aguait d'aquest tema dels 'menes' que tant ens preocupa.

La tarda anterior a l'agressió, a l'Hospital de Campanya de Santa Anna vam ser testimonis d'una discussió en què estava implicat aquest menor, que s'havia escapat el dia abans d'un centre d'acollida de la DGAIA. Si bé la vam poder aturar, van continuar barallant-se a la nit, quan es produiria l'agressió.

Quan vaig anar a l'Hospital del Mar, i gràcies a l'amabilitat del metge que l'acabava d'operar, vaig poder veure'l a reanimació. Encara estava nerviós i violent pels fets que l'havien dut allà.

Com que l'amor sempre acaba triomfant sobre l'odi i l'agressivitat, es va commoure en veure'm, ho va agrair, i em va mostrar l'angoixa per haver de tornar al centre... per por a alguns companys. Coses de xavals que han crescut amb dificultats de tota mena i sense la contenció necessària en el món educatiu. Vaig sentir una immensa compassió per ell i pels milers de menors no acompanyats que últimament han arribat i deambulen pels nostres carrers.

Recordo un article sobre el tema que va sortir fa uns mesos a l'ARA i que em va agradar molt perquè tractava el tema amb gran coneixement i seny. Es titulava "Els 'menes' més enllà dels estigmes". Parlava d'aquells menors arribats a casa nostra que, atesos pel sistema de protecció i acollits en pisos, se'n sortien, de la seva situació. I afegia: "De qui mai es parla és de centenars de nois i noies que batallen per no quedar exclosos socialment i aconseguir allò que volien quan van decidir marxar sols de casa: un futur millor." Això era el novembre del 2018. Ara, sis mesos després, les notícies tenen un sentit més negatiu, sense deixar d'admirar tot el que es procura fer per aquests nois.

I és que l'augment considerable de menors no acompanyats és alarmant. Segons càlculs interns de la Generalitat, s'estima que aquest 2019 a Catalunya n'arribaran més de 5.500. Aquesta xifra representa 1.867 'menes' més dels que van arribar el 2018, que va tancar amb una xifra de 3.659 nouvinguts. I la conselleria d’Afers Socials tampoc descarta que aquest volum d’arribades acabi sent fins i tot superior. De fet, algunes entitats ja calculen que el volum de nois que viatgen sols es podria arribar a doblar. L'alarma social per aquesta causa va en augment, agreujada per la tendència normal de les multituds a generalitzar.

Precisament, quan fa un mes escàs hi va haver aldarulls al Poble-sec a causa de l'augment de la inseguretat i la brutícia, la premsa va informar que se situava "com un dels focus de la problemàtica el grup de menors estrangers no acompanyats que malviu a Montjuïc, a la zona del Mirador del Poble-sec, al marge del circuit d’atenció a la infància". Llavors em va agradar molt la intervenció de la coordinadora Teia Goñi, tècnica d’acollida de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, que, alertant els veïns que anunciaven la manifestació de protesta, va dir: "cada cop que es fa servir l’etiqueta 'mena' i es vincula a fets delictius s’està estigmatitzant un col·lectiu molt vulnerable. El problema que ens hauria de preocupar realment és que hi ha menors dormint al carrer”.

I és que realment el problema és greu socialment, però no només per la inseguretat dels ciutadans –que evidentment s'ha de cuidar–, sinó, molt més, per la situació que es genera en aquest col·lectiu d'adolescents que va augmentant i que està creixent sense els necessaris elements educatius propis de la seva edat. Quan tractes amb cadascun d'aquest marrecs i t'assabentes de les diferents causes que els han portat a la situació actual, descobreixes els patiments, la por, les angoixes, el 'bullying' que es dona entre ells, la soledat de les nits als parcs... És aleshores quan oblides la ràbia que vas sentir pel mòbil que et van robar, les mentides que et van dir, l'agressivitat amb què et van tractar. En el fons són nens indefensos que reclamen atenció, comprensió i amor. Me'n vaig adonar una vegada més quan el noi agredit de qui parlava al començament d'aquest article –violent i agressiu– es va rendir només amb una carícia i unes paraules a cau d'orella: "Jo sé que tu ets bo, però alguna cosa et passa per estar tan violent..."

Sé que la situació és difícil per al veïnat que es trobi amb problemes d'aquest col·lectiu, sé que és més difícil per a l'administració resoldre el problema, però en les despeses ciutadanes hi ha unes prioritats que han de passar per davant de determinades millores en la via pública o del canvi de les bicicletes de lloguer.