Volem ciutats ‘cutres’!

Cada cop és més evident que hi ha una epidèmia que ens està contagiant a poc a poc a tots. I no és res que es pugui curar amb vacunes o amb homeopatia, aquella disciplina satànica que tant molesta a alguns. És un neguit que tenim a dins i que ens destorba, com un retrovirus adormit, provocant molèsties que no sabem interpretar. Com una sensació de nostàlgia, de trobar a faltar alguna cosa que no sabem interpretar. Després de moltes nits insomne -a casa, no al bar-, he arribat a la conclusió que el que ens falta és... com ho diria: ens falten coses cutres.

Què vull dir amb la paraula cutre? A què em refereixo? Cutre és tot un univers que ens estan robant a poc a poc, minut a minut, silenciosament. Cutre és l’estètica a la qual estàvem acostumats pel sol fet de ser humans, per la nostra història i natura imperfecta (encara que siguem creats a imatge de Déu). Eren aquells bars lletjos i desordenats, aquella arquitectura decadent i amb una pàtina deficient i espessa.

Era el bar de l’Estació de França abans de ser destrossat i reduït a bar de discoteca. Era la barberia de cada mes, abans de ser convertida en un refugi de hipsters. Eren els Encants Vells, amb la seva pols i els polls i les olors, abans de ser substituïts per un centre comercial digne d’Instagram que no marca cap diferència en la vida de ningú. Em pregunto com ha pogut passar, això: per què, per què ha de ser tot perfecte? Per què ho hem de renovar, canviar, modificar tot en virtut d’una hipotètica instrucció divina? Venècia és cutre, i orgullosa de ser-ho. La seva pudor quan hi ha marea baixa, els seus vaporettos sense pintar des de fa anys, els borratxos mal vestits que beuen spritz a les 8 del matí fan d’acompanyament essencial de les seves meravelles artístiques. Fins i tot la Terraferma, amb les fàbriques, i Mestre, la ciutat on hem viscut durant anys, aporten alguna cosa insubstituïble a l’encant de l’ambient. Què és, doncs, aquesta mania de hipsteritzar i d’instagramitzar-ho tot? ¿Aquesta dèria perquè tot sigui perfecte com en un trist Show de Truman? ¿Per què estem obligant la realitat, la nostra realitat urbana, a seguir aquella falsa perfecció del món virtual que destrossa la vida dels influencers i dels seus pobres adeptes? I em xoca veure, cada cop que hi torno -i potser per això mateix ho puc percebre millor que un resident-, com Barcelona segueix imparable en la seva recerca d’una anhelada perfecció. ¿No veieu que, ho torno a dir, l’ésser humà necessita que l’entorn urbà sigui una prolongació de la seva natura defectuosa i que tingui, doncs, arrugues, ungles trencades, grans purulents i calvície incipient (no sé si m’explico)? ¿No veieu que esteu anant contra natura? D’aquí ve, doncs, aquell neguit, us ho explicava al principi, que ens fa sentir malament i ens fa viatjar per terra i per mar per anar a la recerca del que hem perdut sense saber ben bé com trobar-ho. ¡I vinga a fer-nos fotos en paisatges urbans que ens recorden els que ens han pispat! ¡I vinga a gaudir d’establiments on la decoració és decrèpita! I ara que hi penso, i amb benevolència, pot ser que la moda hipster o l’estètica vintage siguin una resposta malaltissa a aquesta necessitat imperiosa. Una resposta, però, que ha empitjorat el panorama.

No trobeu a faltar el Zurich de veritat? O els xiringuitos de la platja de la Barceloneta? ¡No tot ha de ser de design, signat per arquitectes famosos! ¿És més valuós un mur decrèpit, un banc vell de fusta o una esplendorosa nova creació? Crec que fins i tot els adolescents ho han entès. No veieu que van en xandall tot el dia? Un potent símptoma, mal expressat, de la voluntat de normalitat que ens uneix. He parlat de Barcelona i de Venècia, posant com a exemple de resiliència cutre la segona, encara que com a demostració de la perillositat de l’epidèmia hem de recordar que aquí també tenim un pont de Calatrava. Bellissimo ma senz’anima (no era una cançó?).

En fi, abans de renovar, abans de fer projectes, abans de fer disseny a Barcelona, Milà, Venècia o Mollerussa, penseu que l’ésser humà és més simple del que es diu i que necessita poca cosa per ser feliç, i a vegades no cal canviar res. Us deixo, que vaig a fer-me una selfie al pont de Calatrava (és broma).

PS: Si els que manen deixen de fer coses dignes d’Instagram, aleshores no vindran els instagramers. Ni els hipsters. Ni Airbnb. Ni Lonely Planet. I no pujaran els lloguers i els nens podran...