Volem ser lliures
Potser ja pocs recorden què van significar les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Fins a aquestes revolucions, gairebé a tot arreu els habitants d’un territori eren servidors d’un senyor. No tenien res, ni les seves vides, com es demostrava quan els reclutaven per combatre en les seves guerres. Tot era patrimoni d’aquells senyors. Els governants podien fer amb els servents el que volguessin, i de fet ho feien. Quan els nous amos, la burgesia, van voler reproduir aquest mateix esquema esclavitzant els treballadors, van sorgir les revolucions obreres.
Aquestes insurreccions van tenir per bandera la idea que els éssers humans tenien drets, que són una protecció dels ciutadans enfront de l’enorme poder dels governs. Aquests drets van despullar reialesa i noblesa del seu antic poder, que a més es va dividir, per evitar el monopoli, en tres sectors: el legislatiu, l’executiu i el judicial, i es va establir que la gent votés el primer. Aquest Parlament elaboraria les lleis que després govern i jutges complirien.
Quan els governs, els Parlaments o els jutges -o els policies-, amb les seves decisions, posen en qüestió d’una manera o altra tot l’anterior, em pregunto si saben que encara que es creguin molt llestos són profundament estúpids. Molts d’ells suposen que sempre tindran aquest càrrec que els dona poder. I deuen pensar que també el tindran els seus familiars, hereus i altres amics o familiars. En cas contrari no s’entén que decideixin trencar un precinte després d’un altre de tot aquest sistema jurídic de protecció que ens va començar a fer lliures.
No cal que ressuscitem una persona que va viure la Revolució Americana perquè ens expliqui la diferència entre ser servent i ser lliure. N’hi ha prou amb parlar amb alguns dels nostres immigrants, que procedeixen de dictadures, perquè ens facin entendre el mal que alguns ciutadans s’autoinfligeixen estúpidament quan donen suport amb els seus vots, o amb els seus crits, a aquests poderosos que esborren la nostra llibertat. Són tots els que aplaudeixen quan els jutges condemnen al marge de la llei qui odien. O els que entenen que no hem de tenir tanta llibertat d’expressió i que hem de ser perseguits quan ironitzem sobre determinats temes.
Hi va haver un temps que els nostres tribunals tenien por de no seguir la jurisprudència dels tribunals internacionals, particularment del Tribunal Europeu de Drets Humans. Entenien que Espanya, un país on mai va acabar de penetrar del tot el liberalisme i on es van aixafar les revolucions obreres, era una democràcia encara jove que venia d’una llarguíssima dictadura que ens havia retornat a un esclavatge del qual tantíssims no eren conscients -i desgraciadament segueixen sense ser-ne conscients-. Es tractava, per tant, de quedar bé davant l’estranger i fer el possible per esborrar aquesta imatge de país entre presumptuós, bananer i autoritari que ens havia deixat el dictador, que fins i tot s’havia endut a casa béns artístics del patrimoni nacional, confonent-lo amb el seu propi patrimoni, com aquella antiga reialesa en què potser volia veure’s reflectit sota una falsíssima imatge d’austeritat.
Però aquest temps sembla que ja ha passat. Alguns magistrats del Tribunal Constitucional no han tingut el més mínim inconvenient recentment a no seguir la jurisprudència de Tribunal Europeu de Drets Humans en matèria de llibertat d’expressió -crema de banderes-. Fa uns mesos, diversos magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem van decidir que prendrien en consideració una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea -cas Junqueras- quan ho estimessin procedent en el futur, però no en el cas concret per al qual va ser dictada.
Estem lliscant per un perillosíssim pendent en el qual podem perdre les nostres llibertats per una sèrie de decisions imprudents de diversos poders de l’Estat, també del judicial, en les quals en el futur s’inspiraran uns altres actors, la ideologia dels quals pot coincidir, o no, amb la dels actuals. Els “enemics d’Espanya” -terrible expressió del testament polític de Francisco Franco- no són els independentistes, ni els que insulten un cap d’estat o una bandera, o ironitzen sobre símbols religiosos. Com tampoc són enemics de Catalunya ni els partidaris de la unió amb Espanya ni els que lliurement s’estimen més parlar en castellà.
Espanya i qualsevol altre territori, també Catalunya, no hauria de conèixer altres enemics que aquells que detesten la llibertat.
