“Volia parlar d’aquells prostíbuls on hi vas i et fan mal”
Andreu Martín publica ‘L’Harem del Tibidabo’, una esbojarrada i violenta excursió als baixos fons
BarcelonaEls lectors d’Andreu Martín saben que costa seguir-li el ritme. S’acosta als 70 anys però l’autor barceloní continua publicant, amb una regularitat impertorbable, un o dos llibres per temporada. Mig any després d’ El lado oscuro (Menoscuarto, 2017) arriba L’Harem del Tibidabo, segona novel·la que publica a la col·lecció Crims.cat d’Alrevés. “Treballava en l’esquema d’un llibre que seria políticament correcte que es podria haver dit Seguretat ciutadana, però una nit, mentre dormia, se’m va acudir una idea amb una intensitat que se m’imposava -recorda-. Després del primer capítol, el vaig ensenyar a un amic i em va dir que continués. Quan li vaig passar el segon em va comentar: «Vols dir que no et passes una mica?» Això em va fer veure que anava per bon camí”.
El punt de partida de L’Harem del Tibidabo és d’una originalitat considerable. El narrador en primera persona de la novel·la és Emili Santamarta, propietari d’un prostíbul a la part alta de Barcelona, situat entre “mansions modernistes”, “jardins noucentistes” i el Tramvia Blau. A l’Harem hi treballen prostitutes amb noms com Maragda i Irma, a les ordres de la Sancha, mare adoptiva de l’Emili des que la mare biològica va desaparèixer onze anys enrere sense deixar rastre. “La meva mare era una filla de puta i jo soc fill de puta i hem procurat molts beneficis a la societat i hem fet guanyar molts diners a la gent, o sigui que aquí ser fill d’una puta no hauria d’ofendre a ningú”, escriu Martín. L’acció arrenca quan dos agents dels Mossos d’Esquadra piquen a la porta de l’Harem i comuniquen a l’Emili que han trobat les restes de la seva mare enterrades al jardí d’un xalet del Maresme. “Un dels motors més importants de la literatura és la paradoxa -admet l’autor-. El personatge rep la mala notícia de l’assassinat de la mare, però alhora aquesta notícia té un costat bo, perquè si l’han matat vol dir que la mare no havia abandonat l’Emili, que és el que ell havia pensat durant molt de temps”.
Satànics que fan riure
A partir d’aquesta contundent premissa, el fill de la difunta comença a investigar qui podria haver-la assassinat. Si l’Harem és un casalot laberíntic, on abunden els passadissos secrets i les habitacions on es practiquen orgies i depravacions de tota mena, el trajecte narratiu que proposa Martín s’assembla a l’estructura imprevisible del prostíbul, perquè l’Emili recorrerà els baixos fons de la ciutat, on apareixen traficants de dones, sectes satàniques, rituals de vodú, clubs sadomasoquistes i una quantitat generosa de morts. El to, això sí, oscil·la entre la descripció de l’horror i l’apunt divertit. “Fa anys, mentre em documentava per a un altre llibre, vaig descobrir que els Mossos tenien catalogades 23 sectes satàniques a Barcelona -explica-. Això em fa riure molt perquè vol dir que hi ha com a mínim unes quantes desenes de persones que es troben per fer coses molt estranyes!” Martín admet que per a L’Harem del Tibidabo no ha fet gaire treball de camp. “Volia parlar d’aquells prostíbuls on hi vas i et fan mal -continua-. Hi ha gent que paga perquè la tanquin a dins d’una gàbia i que escull amb quins fuets els picaran”.
“El món que ens envolta és ple de gent estranya”, considera Martín, i diu que només cal pujar al metro per adonar-se que la majoria de passatgers amaguen singularitats remarcables. “Hi ha altres mons i es troben en aquest -assegura-. Els autors no ens hauríem de preocupar tant per la versemblança i hauríem d’atrevir-nos a escriure més disbarats”.
Encara que continua “emprenyat amb el sector editorial” -fa un any va publicar una carta en què afirmava que no signaria més llibres per Sant Jordi-, Andreu Martín no pot deixar d’escriure, i ja treballa en una novel·la centrada en la lluita contra el terrorisme jihadista. “La vaig començar després dels atemptats del 17 d’agost -admet-. A mi el que m’agrada és explicar històries, i si hi insisteixes gaire t’explicaré tot el nou llibre i ja no caldrà que l’escrigui”. A Martín la indústria l’ha decebut. Però, per sort, no li ha fet perdre el sentit de l’humor.
Cinc llibres
d’una trajectòria prolífica
Història de mort
Psiquiatres, fantasmes i salts temporals abunden a la primera novel·la negra d’Andreu Martín escrita en català, i que havia estat precedida per Aprende y calla (1979), Prótesis (1980) i Si es no es (1983), entre d’altres. Alrevés la va recuperar per inaugurar Crims.cat l’any 2012.
Muts i a la gàbia
És el primer llibre que va publicar a la col·lecció La Negra de La Magrana. Eren temps molt bons per al gènere criminal: les edicions podien arribar als 10.000 exemplars. “Des de fa uns anys tenim una guerra amb el món de la imatge i l’estem perdent”, diu ara Andreu Martín.
No demanis llobarro...
La conegudíssima sèrie del detectiu Flanagan, escrita a quatre mans amb Jaume Ribera, va començar amb No demanis llobarro fora de temporada, que va obtenir el Premio Nacional de literatura juvenil el 1987. Des de llavors n’han escrit una dotzena de novel·les més.
Cabaret Pompeya
Guanyadora del premi Sant Joan, Cabaret Pompeya proposava una mirada a la Barcelona del pistolerisme dels anys 20. Martín, que el 2009 havia publicat Barcelona tràgica a Ara Llibres -sobre els fets del 1909-, canviava el gènere negre per l’històric.
Les escopinades dels...
Després de Societat Negra (RBA, 2013), el novel·lista va aprofundir en la mirada crítica al present amb Les escopinades dels escarabats, que tenia com a punt de partida l’assassinat de dos socis d’una assessoria financera. Va guanyar el premi Ciutat d’Alzira.