Vox: la ultradreta que creix per tornar a fer “gran” Espanya
HistoriadorDiumenge passat Vox va omplir el Palacio de Vistalegre amb 10.000 persones, tota una fita per a un partit extraparlamentari i per a la ultradreta espanyola, que des de l’etapa de Fuerza Nueva (dissolta el 1982) no havia manifestat aquest poder de convocatòria. A més, l’últim baròmetre del CIS atribueix a Vox una estimació d’un 1,4% del vot, un percentatge que li permetria aspirar a ser present en les institucions.
Vox ha sigut la primera escissió dretana reeixida del PP (a diferència del PADE, creat el 1997). Inicialment la van liderar Aleix Vidal-Quadras i Santiago Abascal, exdirigent del PP del País Basc i expresident de la Fundación para la Defensa de la Nación Española. El partit es va constituir el gener del 2014 per als comicis europeus d’aquell juny, en què va centrar el missatge a aprimar l’administració l’Estat i va posar les les autonomies a la diana. Va captar 244.929 vots (1,5%) i cap escó. Vidal-Quadras en va abandonar aviat la presidència i el febrer del 2015 també Vox (en preconitzar una aproximació amb UPyD i Cs).
Abascal va esdevenir aleshores líder del partit, que va conèixer una radicalització que l’ha afavorit amb la confluència de quatre factors. Un ha sigut el fet d’exercir l’acusació popular del Procés al Tribunal Suprem, cosa que li ha donat visibilitat i li ha permès erigir-se en una alternativa antiseparatista “dura” davant d’un PP als seus ulls fracassat (per a Vox és la “ derechita cobarde ”, mentre que Cs és “ la veleta naranja ” pels seus canvis de criteri). Un segon factor ha sigut la controvèrsia generada per l’exhumació del cadàver de Franco (Cs i el PP van optar per abstenir-se al Congrés). Això ha posat en primer pla la “llei de la memòria històrica”, l’oposició a la qual és una bandera de Vox. Un tercer element ha sigut la recomposició d’un PP dividit (la derrota de l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría n’és un testimoni) i castigat per la corrupció. Finalment, també ha jugat a favor de Vox la rivalitat entre el PP i Cs pel vot dretà, que els ha portat a donar pes a la immigració en l’agenda política.
De fet, tots dos partits ja han començat a prendre mesures per contrarestar l’auge de la formació d’Abascal: Cs no parla de Vox i el PP no el critica directament. Les dues estratègies ja van fracassar als anys noranta a França amb el lepenisme, en la mesura que els seus rivals no reforçaven les fronteres polítiques entre el centredreta i la ultradreta, sinó que les diluïen. Per aquest camí, doncs, Vox pot guanyar respectabilitat política, marcar l’agenda i forçar a moure’s en el seu camp de joc tant a Cs com al PP.
Defuig el franquisme
Vox no és un retorn del neofranquisme. No ha assumit una filiació ideològica amb la dictadura i s’ubica en una cruïlla de temes tradicionals de la dreta radical o la ultradreta espanyola, que combina amb altres de nous. Entre els primers trobem l’oposició a la llei de memòria històrica i a l’independentisme, així com la defensa de la família, la reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar i el secessionisme lingüístic. I és que Vox farà coalició amb Actúa Baleares, el president de la qual, Jorge Campos, afirma: “Som balears, no som catalans”.
El partit ha incidit igualment en temes nous, com la denúncia de les suposades amenaces que comporta l’expansió de l’islam a Espanya. A Vistalegre fins i tot va reivindicar l’Espanya de Lepant, que, segons ells, va salvar “la civilització occidental enfront de la barbàrie”. Alhora, Vox és combatiu davant la immigració il·legal i manifesta que “els espanyols van primer”. També ha adoptat elements del trumpisme, com la consigna “Fer Espanya gran altre cop” i la construcció d’un mur fronterer a Ceuta i Melilla. A la vegada, Vox ha contactat amb Steve Bannon (l’exestrateg electoral i exassesor presidencial de Trump), que ha definit la formació com “un partit basat en la sobirania i la identitat del poble espanyol”. Vox, doncs, s’ubica a cavall del passat i del present, cosa que l’homologa a la dreta populista europea.
Segons les enquestes, ara per ara, Vox seria equiparable al PACMA, a qui el CIS atorga un 1,6% del vot. Des d’aquesta òptica, l’hipotètic ascens de les dues forces podria evidenciar un vot de protesta als dos extrems de l’arc polític. Ara bé, una cosa són els sondejos i una altra els vots. I fins que no es fiquin a les urnes, tot són conjectures.
