Vull guanyar
Vull guanyar. Estic fart de grans proclames que acaben en derrotes. De grans accelerades que moren en frenades brusques, maldestrament dissimulades. On ha anat a parar el tan lloat sentit comú que se suposa que ens defineix als catalans? Hem oblidat el seny? Ja només som rauxa? Aquest ritme de batalla diària, aquest combat a tot o res en cada gest i en cada mot, aquesta agitació constant dels esperits, aquesta cursa accelerada que mai ens porta enlloc, aquests heroismes simbòlics, aquest joc de desobediències que no se sap a què obeeixen... I la política dels fets? Què se n’ha fet? Els grans èxits surten de la suma de petites victòries concretes, una rere l’altra, a voltes imperceptibles. Ni les persones ni els països no es lleven de cop un dia com a campions del món. L’única garantia per al triomf són la perseverança i l’esforç. I ara no podem donar per perduts tota la perseverança i tot l’esforç de tanta gent.
Em pensava -ho havíem dit i repetit tant- que el nostre problema col·lectiu contemporani era que no estàvem preparats per governar-nos, que a força de derrotes històriques havíem perdut el sentit d’estat, que només servíem per a la poesia i la indústria, lletraferits i comerciants. No en sabíem res, de la política de debò. Ens feia por l’exercici del poder. No teníem bagatge de govern, només el tènue record llunyà de la Mancomunitat i l’efímer experiment republicà fulminat per la força de les armes. Fins que, mort el dictador, vam aconseguir l’autogovern i els ajuntaments. Han estat quaranta anys d’aprenentatge: Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont i Torra. Un continuat exercici de poder. Autonòmic, sí. Però poder. Poder! No en reneguem. Si volem ser estat no podem tirar alegrement per la borda tot aquest esforç, tota aquesta preparació d’estat, tota aquesta política.
Ara resulta que de nou fugim de la política, que vol dir arremangar-se, que vol dir triar el mal menor, que vol dir resoldre problemes, donar forma concreta als grans ideals, asseure’s a parlar amb el rival. Sí, que vol dir pacte i maniobra per avançar. I que vol dir tocar de peus a terra: la primera condició per canviar la realitat és conèixer i reconèixer la realitat. Cal saber guanyar i cal saber perdre. Si tenim presos i exiliats, si tenim una Generalitat vigilada, si tenim el món empresarial esporuguit, si tenim una part de la nostra pròpia societat remant a la contra, si tenim un perill de fractura interna... I si tenim uns enemics embravits, exaltats. Si tenim tot això, i a fe que ho tenim!, és que hem perdut. I si quan has perdut et vas repetint obsessivament que estàs a punt de guanyar, i que són ells els qui estan naufragant, doncs tens un problema encara més greu. Tens un problema de distorsió de la realitat que no et permet prendre les decisions adequades.
Em sembla que ens trobem aquí. Confosos. Barallats. Incrèduls davant tot el que ens ha passat. No hem superat el xoc emocional postreferèndum de l’1-O. Potser encara ens cal més temps. I el que segur que ens cal és evitar-nos més patacades. Algunes ja vindran soles, com la sentència del judici, malgrat la dignitat dels presos i la professionalitat dels advocats. D’altres millor que les foragitem.
Necessitem enfortir-nos, blindar el poder que hem aconseguit, blindar les estructures d’estat reals que tenim: escola, televisió, Mossos. Fer política, governar-nos. Hem de creure en el nostre poder, no bescantar-lo, no empetitir-lo nosaltres mateixos. Si és tan escarransit, per què ens el volen prendre? I guanyar eleccions, una rere l’altra. Aquest és el camí per guanyar, gosaria dir que és l’únic camí possible. I jo vull guanyar, no vull perdre més cops ni perdre més coses. No vull malbaratar més líders, no vull que es frustrin més il·lusions. És l’hora de la política. Que torni la política!
