De petit, quan vaig descobrir el cinema i la descoberta em va deixar commogut, quasi KO, i vaig començar a flirtejar amb la cinefília, un dia vaig ensopegar per primer cop amb una llista de les millors pel·lícules de la història. Ho recordo molt bé, i recordo també molt bé que encara no n’havia vist cap i que la primera de la llista era Ciutadà Kane. Des de llavors, i de manera suposo que irracional i infantil, el primer film d’Orson Welles ha quedat sempre en el meu imaginari com “la millor pel·lícula de la història del cine”. No deu tenir gaire mèrit, això, aquesta classificació és un clàssic, fins i tot diria que un tòpic. Les llistes, ja se sap, són una convenció, un joc per entretenir-se una mica, per creure’ns que existeix alguna cosa similar a un cànon i així poder contribuir a crear opinió. Vaig veure Ciutadà Kane, esclar, no recordo si a la tele o en vídeo, i em vaig quedar glaçat. Amb el temps, els revisionats i les lectures adients, vaig anar comprenent què significava el trineu Rosebud, qui era aquell magnat de la premsa megalòman i genial, què és la profunditat de camp al cinema i tantes altres coses. També he après que han existit pocs artistes tan personals i genials com Welles.
He pensat en tot això mentre veia Mank, aquesta fantàstica pel·lícula de David Fincher sobre Herman Mankiewicz, el guionista de Ciutadà Kane. El relat segueix el personatge durant el procés de gestació del film i posseeix moments autènticament fascinants. I és també fascinant pensar que el mateix director del film, el gran David Fincher, és d’entre tots els cineastes americans del moment -juntament amb Paul Thomas Anderson, potser el millor de tots ells- el més emparentat amb Orson Welles. Per capacitat creativa, per domini del llenguatge fílmic, per brillantor expressiva, per inventiva descomunal, per intensitat, per obsessió fabuladora... Per molts motius, Fincher és un creador fonamental del nostre present. Aconseguirà el que ambicionen els artistes: la posteritat.