'Wonder Woman 1984': ni meravellosa ni feminista

'Wonder Woman 1984'

(2,5 estrelles)

Direcció: Patty Jenkins. Guió: Patty Jenkins, Geoff Jones i Dave Callahan a partir de personatges de William Moulton Marston. 151 min. Estats Units, Regne Unit i Espanya (2020). Amb Gal Gadot, Chris Pine, Kristen Wiig i Pedro Pascal. Estrena als cinemes

De tan eixordador com ha sigut el rebombori generat per la decisió de Warner d'estrenar simultàniament a sales de cinema i a HBO Max les seves pròximes pel·lícules sembla que hem oblidat que els cinemes no només necessiten setmanes d'exclusivitat per als blockbusters, sinó també blockbusters competents que generin en el públic la necessitat d'anar al cinema (i també tornar-hi en el futur). No és el cas de Wonder Woman 1984, que aquest divendres arriba a la cartellera, una seqüela tan esperada com finalment decebedora, víctima d'una duració exagerada i una direcció incapaç d'orquestrar satisfactòriament les seves ambicions èpiques i emocionals.

La primera Wonder Woman va arribar en el moment just –el 2017, en plena efervescència pletòrica del Me Too– per surfejar la cinquena onada feminista i penjar-se la medalla de ser el primer títol del gènere superheroic modern protagonitzat per una heroïna i dirigit per una dona, Patty Jenkins. Juntament amb Black Panther, la pel·lícula va fundar el subgènere de pel·lícula superheroica conscienciada, un concepte rubricat per l'èxit a la taquilla i l'ovació unànime d'una crítica nord-americana més polititzada que mai. Però sota el fulgor social de les llambordes hi havia una platja de mancances com a entreteniment cinematogràfic: escenes d'acció caòtiques, guions desequilibrats, sentimentalisme barat i aposta desesperada pel carisma dels protagonistes per fer rutllar la cosa.

A Wonder Woman 1984, Jenkins canvia d'escenari i salta de la Primera Guerra Mundial als anys 80, però no tant a la recerca dels referents de la cultura pop de l'època a l'estil de Strangers things sinó del contrast entre un món encara innocent i una societat consumista i cínica en què la protagonista continua lluitant contra el mal, però ocultant al públic la seva presència. Un rol clandestí que, francament, escau més a Batman que a una figura lluminosa com Wonder Woman. La mà de Geoff Jones, el gran arquitecte modern dels còmics DC, s'intueix en la troballa de situar com a antagonista de l'amazona Maxwell Lord, un personatge secundari nascut a les pàgines de la sempre reivindicable Lliga de la Justícia de Keith Giffen i J.M. DeMatteix.

El Maxwell Lord que interpreta amb entusiasme Pedro Pascal és un empresari xarlatà i estafador que encarna el materialisme de l'era Reagan i permet a Jenkins plantejar l'enfrontament amb Wonder Woman com un xoc de posicions ètiques, per emfatitzar així la categoria de l'heroïna com a referent moral d'un univers superheroic on Superman ni hi és ni se l'espera. I si Maxwell Lord adapta el Charlie Sheen de Wall Street als codis superheroics, l'altre malvat del film, la doctora Barbara Ann Minerva, invoca l'esperit de la Melanie Griffith d'Armes de dona per transformar una arqueòloga insegura i nerdy en fantasia sexual i de poder. El resultat és una mena de versió corrupta de Wonder Woman que no troba l'equilibri entre la comicitat inicial que li aporta Kristen Wiig i la foscor que va dominant el personatge.

Una transformació polèmica

El valor més segur de la franquícia torna a ser Gal Gadot, que des de la seva aparició a Batman vs Superman s'ha apropiat del personatge de Wonder Woman amb una fiabilitat comparable a la de Robert Downey Jr amb Iron Man i Hugh Jackman amb Lobezno. I al costat de Gadot, un altre cop, el ressuscitat per art de màgia Chris Pine, que reprèn el rol de peix fora de l'aigua i aporta la previsible ració de comèdia d'anacronismes provant-se modelets dels 80. Però la reunió de Wonder Woman amb el seu gran amor introdueix un dels punts més discutibles d'aquesta segona entrega: la transformació de l'heroïna empoderada i autosuficient de la primera part en una dona incompleta sense el seu home, que set dècades després de perdre el seu estimat pilot continua sospirant quan veu volar un avió i afirma que “no pot viure sense ell”.

Evidentment, aquesta exaltació romàntica té a veure amb el mecanisme dramàtic del film i servirà per posar en valor el sacrifici que la protagonista haurà de fer en un moment donat. Però no deixa de ser una traïció a la naturalesa d'un personatge que, com va definir molt bé Elisa McCausland al revelador assaig Wonder Woman. El feminismo como superpoder (Errata Naturae, 2017), és “un virus feminista” que “tot i haver patit moltes versions i perversions” ressorgia sempre en mans d'autors que havien sabut “celebrar-la com a arquetip feminista”. Patty Jenkins, en canvi, sembla més interessada en posicionar-la com a ideal superheroic –els homenatges al Superman de Richard Donner hi són per algun motiu– en una història que, paradoxalment, ens parla d'acceptar la realitat com és, millorar-la col·lectivament i no esperar solucions màgiques.