Farsa de judici

A unes hores del trasllat dels nou presos polítics cap a Madrid i amb l’obertura imminent del judici al Tribunal Suprem contra alguns dels líders independentistes, s’ha estès ja de forma generalitzada la sospita, raonablement justificada, que més que estar davant d’un acte de justícia, homologable des del punt de vista internacional, ens trobem a les portes d’un exercici de persecució política amb el qual es pretén destruir la capacitat del moviment independentista d’expressar la seva dissidència política respecte a l’actual forma de l’estat espanyol.

“El judici no té res a veure amb la justícia”, ha escrit Raül Romeva en el llibre que acaba de publicar, 'Esperança i llibertat' (Ara Llibres). I en dona raons: “Investigacions extraprocessals, tramitacions separades, causes paral·leles entre jurisdiccions, tot per generar la màxima desigualtat entre acusadors i defensa, i per obtenir la nostra permanent indefensió. És un relat creat, un procés polític de manual dirigit a reescriure la història a través dels tribunals”. “No estem davant d’un judici just”, afegeix. És, més aviat, un acte de “revenja”.

Algú podria pensar que dubtar de l’equanimitat i la imparcialitat del Tribunal Suprem, màxima autoritat del poder judicial a l’estat espanyol, és un excés. Però no ho és, perquè, en les fases prèvies al judici, ha pres reiteradament partit arrenglerant-se amb les posicions polítiques del govern espanyol (primer, en mans del PP, i ara, del PSOE) encara que fos a costa de la violació de drets fonamentals que, paradoxalment, té la màxima responsabilitat de protegir. En realitat, tant juristes i penalistes de reconegut prestigi a les universitats espanyoles com algunes organitzacions internacionals que tenen com a missió la vigilància del respecte als drets humans a tot el món, ja han assenyalat aquestes vulneracions de drets fonamentals abans, fins i tot, que comenci el judici. I la llista és llarga i, per ser rigorosos, impròpia d’un estat de la UE.

Però és que, a més, l’estat espanyol acumula un llarg historial de violacions de drets humans, si hem de fer cas del seu currículum de sentències en contra del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Aquest 2018, sense anar més lluny, el TEDH va condemnar l’estat espanyol per ingerència en la llibertat d’expressió dels joves responsables de la crema de fotos dels reis a la plaça del Vi de Girona, el 2007: va sentenciar que l’estat espanyol va violar el dret fonamental a la llibertat d’expressió d’aquests joves. També el 2018 el TEDH va condemnar l’estat espanyol per haver violat el dret d’Arnaldo Otegi a un judici just: el tribunal va sentenciar que l’Estat va violar el seu dret a un procés equitatiu perquè els jutges no van actuar amb imparcialitat. Aquest judici va acabar, recordem-ho, amb presó per a Otegi.

L'any anterior, el 2017, el mateix tribunal, garant del compliment dels drets humans a Europa, va condemnar l’estat espanyol per haver vulnerat el dret de Juan María Atutxa a un judici just: un judici, cal recordar-ho, que va acabar amb la inhabilitació de l’aleshores president del Parlament basc. El 2012, el TEDH va condemnar l’estat espanyol per no haver investigat la denúncia de tortures del llavors director del diari basc 'Egunkaria', Martxelo Otamendi: el TEDH va sentenciar que l’estat espanyol havia vulnerat l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que prohibeix el tracte inhumà o degradant. I el 2011, el TEDH va condemnar l’Estat per haver vulnerat el dret a la llibertat d’expressió d’Arnaldo Otegi, condemnat tanmateix pels tribunals espanyols a un any de presó.

I, si anem encara més enrere, el 2004 el TEDH va condemnar Espanya per violació del dret a “no ser sotmès a tortura ni a tractes inhumans o degradants” per no investigar les denúncies per tortures presentades per 15 independentistes catalans el 1992, detinguts, empresonats i condemnats en la macrocausa contra l’independentisme que aleshores va dirigir l’ara exjutge Garzón.

No, l’estat espanyol no només no és gens de fiar en matèria de respecte pels drets humans i d’imparcialitat judicial, sinó que el seu expedient de condemnes per violacions greus de drets humans, que està obligat a protegir, el converteix en una guineu voraç i assedegada a punt d’entrar al corral on s’ha fet portar carn de presa fresca. Per això no és estrany, veient els antecedents, que organismes internacionals en defensa i protecció dels drets humans hagin declarat la seva voluntat d’exercir la legítima observança i vigilància del judici en tot el procés. I no és estrany que la fiscal general s’hagi negat a la presència d’aquests observadors: sap, millor que ningú, que les vulneracions de drets no només es produiran, sinó que ja s’han produït.

Per això, admira llegir en l’escrit de defensa de Jordi Cuixart (pàgina 92) que ni ell ni Òmnium “no renunciaran a exercir i protegir els drets humans” i que “el seu compromís sòlid és a tota costa amb la cohesió social, els grans consensos de país, els drets socials, civils i polítics, fins i tot per sobre de legalitats que pretenguin restringir-los, amb la predisposició, si cal, a desobeir-les pacíficament per aconseguir transformar-les”.

Aquí i a la Xina, desobeir una llei injusta és un acte de legítima justícia. I què és una llei injusta? A part d’altres consideracions, aquí i a la Xina una llei injusta és una llei que restringeix o vulnera drets i llibertats fonamentals. Desobeir una llei així no és una opció: és una obligació ètica.