No és la llei, és una guerra
La sortida de la presó dels sis consellers del govern legítim de Catalunya ens ha permès conèixer amb detalls que esfereeixen la indignitat de l’estat espanyol. Sumats als detalls de la brutal violència policial de l’1-O, contra gent pacífica en l’exercici del dret fonamental del vot, fan una carta de presentació d’un estat poc homologable a nivell internacional i entre les democràcies occidentals. Però aquesta carta no seria completa si no s’hi afegeixen altres aspectes.
En primer lloc, la perversió en l’aplicació de l’article 155, denunciada pels constitucionalistes independents, que ha permès, en contra de l’esperit i la lletra de la llei, cessar un govern legítim i dissoldre un Parlament democràtic elegit a les urnes. Però també cal tenir en compte els abusos judicials a l’hora de dictar ordres de presó contra tot sentit del dret i la justícia, com han denunciat de forma gairebé unànime penalistes de referència.
L’anàlisi de la mecànica que han seguit les interlocutòries judicials permet avaluar una dinàmica corrupta, que fàcilment pot ser considerada com a prevaricació: els jutges han assumit literalment, sense considerar les proves de la defensa, els informes de la fiscalia, i aquests han estat dictats seguint al peu de la lletra les instruccions del govern espanyol. No és només una politització de la justícia: és que el govern ha emès el veredicte que, finalment, primer a través de la fiscalia i després a través dels jutges, ha acabat dictant les interlocutòries judicials sense que les argumentacions de la defensa hagin estat considerades per valorar la realitat de les acusacions, el pes de les proves i la versemblança de les actuacions imputades.
Tradicionalment la justícia s’ha representat com una balança en què les proves d’acusació van a un plateret, i les proves de defensa, a l’altre: la justícia, així, amb els ulls embenats, símbol de la seva imparcialitat, consideraria totes les proves i emetria un veredicte equànime, és a dir, avaluant només allò que és notòriament verificable. Aquí la dinàmica ha estat una altra: els jutges han assumit literalment, en un acte manifestament indigne, la versió de la fiscalia, que és, literalment, la versió del govern espanyol. La justícia espanyola, doncs, ha mostrat que és una paròdia de justícia. El temps demostrarà la corrupció dels jutges (¿com és que encara no se’ls ha denunciat?) i la seva submissió indigna a les instruccions polítiques del govern. Dir que Espanya ha deixat de ser un estat de dret és el més suau que pot dir-se.
Que el Tribunal Suprem hagi retirat l’euroordre de detenció contra el president Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les per impedir l’escàndol internacional que suposaria que els tribunals belgues li neguessin el lliurament per manca de garanties suficients, o que, en cas d’haver-lo concedit, restringissin els motius excloent-ne la rebel·lió i la sedició -acusacions incomprensibles des d’una perspectiva internacional-, és el reconeixement explícit que aquesta ordre de detenció és un nyap jurídic només explicable per una actuació judicial que ha dimitit vergonyosament de la seva obligació de justícia i equanimitat.
He escrit indignitat, i el substantiu es queda curt. No és indignitat, és indecència, en el sentit que li va donar el filòsof Avishai Margalit, quan va escriure que “una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres, mentre que una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones”. Les institucions de l’estat espanyol, és a dir, el govern, el Parlament, la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i la Policia, són unes institucions indecents perquè, amb les seves violacions sistemàtiques de drets i llibertats fonamentals i la seva humiliació a les persones, dirigida als representats electes empresonats, als màxims dirigents d’Òmnium i l’Assemblea i als centenars de ferits, han provocat la indefensió flagrant dels representants electes del poble de Catalunya i de la seva ciutadania, amenaçats per la impunitat amb què aquestes institucions es protegeixen mútuament.
En realitat, si ens atenem al clàssic de Clausewitz, cal dir, amb paraules ben clares, que l’estat espanyol s’ha mobilitzat en un acte de guerra contra el poble de Catalunya. Clausewitz defineix la guerra com “un acte de força per obligar l’adversari al compliment de la nostra voluntat”. Contra aquest acte de guerra, el poble de Catalunya, històricament pacífic i declaradament antiviolent, només té la força de la democràcia i de les urnes. El 21-D no es pot quedar ni un sol vot a casa. I transformarem la nostra ràbia en vots contra tanta indecència i tanta indignitat, amb el cor i el pensament en els nostres presos polítics i el nostre Govern, encara a l’exili.
