No són l’excepció, són la norma
Filòsof i professor a la UdGAquesta setmana hem conegut que el 'Boletín Oficial de Defensa' (BOD) ha publicat la reincorporació al servei de la Guàrdia Civil d’Antonio Manuel Guerrero, condemnat a nou anys de presó per haver abusat sexualment d’una noia de 18 anys durant el 2016. Un violador que es vantava a les xarxes de ser-ho. Tal com informa “el cos de seguretat pública de naturalesa militar” en la seva web oficial, “la missió principal de la Guàrdia Civil serà garantir la protecció dels ciutadans enfront dels actes delictius que puguin amenaçar-los” i, també, es diu, “l’atenció i l’auxili als ciutadans”. Està tot dit.
Aquesta setmana, també, hem sabut que el fotoperiodista Jordi Borràs, conegut per ser un dels professionals de la comunicació amb més informació sobre l’extrema dreta a Catalunya i per denunciar-ne els moviments, la violència i el més que habitual camuflatge en marques com Societat Civil Catalana o Ciutadans, i conegut alhora per haver patit, directament o a través de les xarxes, amenaces de tota mena, va ser objecte d’una agressió durant la qual un policia nacional li va trencar literalment la cara a cops de puny mentre cridava a favor de Franco. Hem sabut, igualment, que la unitat d’Afers Interns del cos ha obert a l’agressor un simple expedient informatiu i l’ha mantingut en el seu lloc de treball. Tal com informa aquest “institut armat de naturalesa civil” en la seva web oficial, la Policia Nacional té com a missió “protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana”. També està tot dit.
Aquesta setmana hem sabut també que s’han arxivat 51 denúncies per agressions durant l’1-O en sis escoles de Barcelona perquè el jutge entén que, tot i les evidències registrades documentalment i els efectes en forma de lesions convenientment certificades mèdicament, l’actuació de la policia va ser proporcional i perquè, quan podria haver-hi indicis de delicte, no se n’ha identificat els agents responsables. No queda gaire clar què ha fet el jutge per identificar els agressors, tot i l’opacitat i la manca de col·laboració dels cossos policials afectats. Com ha denunciat Irídia - Centre per a la Defensa dels Drets Humans, ni la fiscalia ni la Policia Nacional ni el ministeri han investigat adequadament aquests fets ni tampoc han permès la identificació dels responsables dels suposats delictes. Amb una lògica perversa, la càrrega de la prova de delictes comesos per cossos de l’Estat s’ha fet recaure en les víctimes.
I, finalment, aquesta setmana s’han complert nou mesos dels primers empresonaments per motius polítics, a comptar des d’aquell 16 d’octubre en què la jutge Lamela va ordenar l’entrada a la presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Oriol Junqueras i Quim Forn porten a la presó 258 nits; Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa n'hi porten 149, i Carme Forcadell, 118. Tots preventivament, per delictes que la justícia alemanya i belga ja han negat que s’hagin comès i en contra d’evidències documentals i testimonials que desmenteixen, sense possibilitat de discussió, la fabulació que han construït els informes de la Guàrdia Civil i els fiscals i les interlocutòries dels jutges.
A hores d’ara, i no continuarem amb casos que multiplicarien l’extensió d’aquest article per deu, és prou evident que, a l’estat espanyol, les instàncies que han de ser els màxims garants dels drets i les llibertats de la ciutadania (Tribunal Suprem, Policia Nacional i Guàrdia Civil) són els primers responsables actius del seu incompliment i de les seves violacions. Es produeix, d’aquesta manera, una anomalia, habitual en règims dictatorials o totalitaris, que és absolutament irregular en sistemes democràtics i en estats de dret. El resultat és una indefensió absoluta d’una ciutadania que observa estupefacta no només l’arbitrarietat de les instàncies judicials sinó fins i tot la impunitat amb què les forces policials estan exercint una violència, ara ja indiscriminada, per a la qual no disposen de cap mena de legitimitat. Els casos esmentats no són l’excepció: són la norma.
Estranya, per això, que hi hagi qui encara no sigui conscient de la gravetat de la situació i que, des de conviccions suposadament democràtiques, no es mobilitzi obertament i de manera contundent contra la fúria repressiva d’un Estat que ha perdut el control sobre la força de la qual és l’administrador suposadament legítim. Quan la força que l’Estat ha d’administrar, en benefici de la seguretat de la ciutadania, s’utilitza indiscriminadament per reprimir la dissidència política, o quan membres dels cossos de la mal anomenada 'seguretat' trenquen la cara a un periodista o són responsables d’abusos sexuals i queden emparats per tots els aparells de l’Estat, aquesta força és simplement violència. En podem dir impunitat o en podem dir, simplement, barra lliure. I d'aquesta batalla és incomprensible que algun demòcrata pugui quedar-ne al marge. Per decència i per dignitat.
Estranya, per això, també, que hi hagi qui, en la batalla pel reconeixement de la independència declarada i la República proclamada pel Parlament el 27 d’octubre, que el Parlament no ha revocat, consideri que la lluita en defensa dels drets i les llibertats i contra la repressió és separable, i fins i tot contraproduent, respecte d’aquella altra. La defensa dels drets i les llibertats i l’oposició enfront de la repressió policial i judicial és un principi elemental del republicanisme. No són causes diferents: són la mateixa. I encara més: és desitjable, i en això treballen les ments més lúcides i compromeses del país, que la defensa dels drets i les llibertats, i contra la repressió, pugui estendre’s a una major part de la ciutadania, més enllà de la que explícitament està a favor de la independència i la República. Però la batalla per la independència i la República no pot prescindir de cap manera de la batalla pels drets i per les llibertats. Perquè demà pots ser tu. Tant si ja ho saps, com si encara no.
