Paraules (podrides), no fets

“Les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n i, tot i que semblen no fer cap efecte, al cap d’un temps acaben produint l’efecte tòxic”. Ho escrivia, als anys trenta, Victor Klemperer, catedràtic de filologia a la universitat de Dresden. Apartat de la càtedra el 1935, en aplicació de les lleis racials, es va dedicar a analitzar el llenguatge del nazisme. El resultat va ser publicat en forma de llibre: 'LTI. La llengua del Tercer Reich. Apunts d’un filòleg' (editat aquí en castellà a l’editorial Minúscula).

Klemperer, convençut com a bon filòleg de l’immens poder de la llengua com a vehicle de comunicació i com a conformador de mentalitats, va demostrar que “l’efecte més potent” dels nazis sobre els alemanys no es va aconseguir a través de la propaganda. En contra del que ingènuament podria pensar-se, va escriure que “el nazisme s’introduïa més aviat en la carn i en la sang de les masses a través de paraules aïllades, d’expressions, de formes sintàctiques que aconseguia imposar repetint-les milions de cops fins que, finalment, eren adoptades de forma mecànica i inconscient”.

Durant més d’una dècada va rastrejar les paraules, expressions i locucions més habituals que l’argot nazi inoculava en la llengua alemanya fins a estendre subreptíciament un virus que, amb el temps, ho acabaria empestant tot. No eren paraules noves, sinó d’ús comú, però usades amb una nova significació, inscrites en noves constel·lacions que descrivien la realitat, alterant-ne el sentit, com si fossin els maons, bastides i murs d’un nou marc mental. Tothom les usava com a talismans i, al capdavall, van crear una realitat paral·lela.

Així, a força de reiteració, aquesta refinada tècnica aconseguia una cosa realment remarcable: “Alterar el valor i la freqüència de les paraules, convertir en bé [o en mal] general el que abans pertanyia a un individu o un grup minúscul i, així, aconseguia impregnar paraules, grups de paraules i formes sintàctiques amb el seu verí, posant el llenguatge al servei del seu terrorífic sistema, i feia del llenguatge el seu mitjà de propaganda més potent, més públic i secret alhora”.

Un cop acabada la guerra i derrotat el nazisme, no és difícil detectar fenòmens semblants fins i tot en règims democràtics o liberals. No és impertinent, per això, retrobar aquests mecanismes en una època, com la nostra, d’erosió dels sistemes democràtics, i en un estat, com l’espanyol, amb una democràcia que ofereix uns paràmetres de qualitat difícilment homologables internacionalment.

En aquest sentit, les darreres setmanes del judici al Tribunal Suprem contra l’independentisme català i el procés democratitzador de la societat catalana que culmina en l’1-O està deixant l’estat espanyol, i especialment el poder judicial, que hauria de ser el màxim garant de l’exercici de drets i llibertats, amb el cul a l’aire. Perquè, de forma tan ostentosa i obscena que és difícil que no provoqui escàndol en la ciutadania amb un mínim de dignitat, estem assistint, especialment a través de la compareixença de policies nacionals i guàrdies civils, a l’ús reiterat de paraules, conceptes, expressions i locucions que estan teixint en viu i en directe una espessa trama de connotacions que tenen com a objectiu substituir els fets per paraules que, per dir-ho suaument, no s'hi corresponen.

Així, hem assistit a una acumulació d’expressions que han acabat convertint-se en els detalls, les fites i els indicadors de la cartografia dels esdeveniments sotmesos a judici: “polvorí”, “període insurreccional”, “assetjaments”, “escarni”, “massa”, “odi”, “violència inusitada”, “violència ambiental”, “agressivitat”, “insults”, “escomeses”, “cops de puny”, “parany”, “encauament”, “ratera”, etcètera, etcètera. Paraules, totes elles, connotades d’una vaga i difusa situació delictiva, per violenta, que, sense que ningú hagi preguntat pel sentit exacte del que pretenen dir, han anat quedant-se en la sala del Suprem i en la societat espanyola com a descripcions d’uns fets amb què, tanmateix, no guarden ni tan sols mínimament una relació d’adequació.

Per posar un exemple: quan el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena, va parlar, reiteradament, de període o clima “insurreccional”, com qui no diu res, ningú va demanar-li pel significat precís del que estava dient, ja que, segons el diccionari de la RAE, fa referència al “levantamiento, sublevación o rebelión de un pueblo, de una nación, etc.”, nocions, totes elles, que, diccionari en mà, remeten, per la seva significació, a allò que justament el ministeri fiscal i l’acusació està provant de demostrar. Tanmateix, i això és el més rellevant i pervers, no s’aporta més prova dels fets ocorreguts que la simple paraula que els connota. Paraules en lloc de fets. Però el que hauria de fer qualsevol judici és, justament, provar els fets i, eventualment, un cop provats, demostrar la responsabilitat dels acusats en els fets. Però de fets no n’hi ha. Només hi ha paraules, i moltes. Paraules que, tanmateix, pretenen substituir els fets i, d’alguna manera, crear-los.

Però aquí retrobem, justament, el que, segons Hannah Arendt, constitueix un dels trets característics de qualsevol totalitarisme: “El seu extremat menyspreu pels fets com a tals, perquè, al capdavall, els fets acaben depenent del poder de l’home que pot fabricar-los”. I el menyspreu pels fets és, com és sabut, l’indicador més precís del menyspreu per la veritat. Una veritat que, per dir-ho amb l’encertada formulació de Tomàs d’Aquino, és “adaequatio intellectus ad rem”, és a dir, adequació del pensament, i amb ell de les paraules, a la cosa. Però, si de la justícia en traiem l’aspiració a la veritat, què en resta? Res. Absolutament res. Indefensió pura. 'El procés' de Kafka. O potser, com a legítima autodefensa, una invitació a la revolta de la gent decent. Per dignitat.