L’1 d’Octubre no es toca / Tornarem a Amsterdam
L’1 d’Octubre no es toca
Els testimonis es presenten al jutge Marchena i juren o prometen dir la veritat. La seva veritat. En massa ocasions, una realitat d’oïda, perquè ells no hi eren. Ni el 20 de setembre ni l’1 d’octubre del 2017. I és aleshores quan el Mariano i la Soraya i el Cristóbal i el Juan Ignacio parlen d’uns fets que els van explicar per telèfon o han llegit en informes escrits amb la tinta de la bilis, que és la pitjor que hi ha. És el relat, editat, d’allò que les seves teles han volgut que veiessin. És la part esbiaixada d’un esdeveniment en què només els que hi érem sabem què va passar i com ens vam sentir. Per això ens sap greu que ens potinegin un dels grans dies de la nostra vida, dels que recordarem sempre. Allò que l’Ada Colau va definir ahir com “una situación hermosa”. Per més rebel·lió que hi vulguin veure, per més pena que els caigui al Govern, l’1-O va provocar un orgull col·lectiu mai vist. L’heroïcitat de poder votar, aconseguir les paperetes, la veneració per les urnes no confiscades, el joc de mans inesperat del cens universal, la gent dormint a les escoles perquè no les tanquessin, l’emoció de l’obertura dels col·legis a les nou, la manera civilitzada de deixar passar els ancians perquè votessin primer, les llàgrimes als seus ulls –i als nostres–, les cues pacients, les abraçades còmplices amb gent que no veurem mai més, l’ai al cor quan arribaven els Mossos... Allà on vaig ser –Badia del Vallès i Sant Cugat– no hi va haver hòsties. La Guàrdia Civil i la Policia només les vam veure en els vídeos dels telèfons mòbils. Però el neguit per si es presentaven va durar tota la tarda. Al final, la il·lusió de victòria al moment del recompte, fos quin fos el resultat, tenia el millor premi: l’aplaudiment. Totes aquestes sensacions no ens les arrabassarà mai ningú. No ens imposaran el relat. Si no ho van aconseguir amb les porres, tampoc no ho faran a cops de sentència.
Tornarem a Amsterdam
Amb permís de Varane, el gol en pròpia porta de la setmana l’ha marcat l’actor Toni Albà. El seu tuit sobre l’escena d’Inés Arrimadas a Waterloo era tan ofensiu que no només va doldre a la protagonista sinó que va aconseguir disgustar gent que es parteix de riure quan es posa en la pell del rei emèrit. TV3 va córrer a difondre un comunicat –quarta notícia del 'TN migdia' de dilluns– per rebutjar la piulada i desmarcar-se del disbarat de l’actor a les xarxes socials. Fins i tot tertulians de ràdio que quinze dies abans mantenien que la llibertat d’expressió no havia de tenir límits s’esgarrifaven amb la insinuació masclista de l’Albà cap a la líder de Ciutadans. L’ARA mateix li va posar un semàfor vermell a la pàgina 3. Al final, sembla que els únics que no s’han pronunciat sobre aquesta polèmica han estat el consolat holandès a Barcelona o l’alcaldessa d’Amsterdam. I en tindrien motius. La ciutat és molt més que cinc carrers amb prostitutes a l’aparador. El Districte Vermell és una realitat tan coneguda com depriment. És un altre atemptat a les dones que constata quina és una de les xacres –i dels reptes– del Primer Món al segle XXI, per més que estiguin assegurades com tot treballador que paga impostos. Ara fa un any, l’Ajuntament va regular els 'tours' turístics a la zona (s’hi concentraven trenta grups per hora). Ara les visites guiades a De Wallen ja no poden superar mai les vint persones. Tampoc no està permès, ja, fotografiar els 400 finestrals on s’exposen les prostitutes. ¿Qui s’apunta a un 'tour' guiat per veure putes a l’aparador com qui va al Museu Van Gogh? Em sap greu que s’etiqueti una de les ciutats més magnífiques d’Europa per aquest barri. Sempre hi ha mil motius per tornar a Amsterdam. Ni que sigui, senzillament, per passejar pel costat dels canals i mirar els edificis. “Les velles cases de rajols fumats, carregades d’espatlles”, que deia Josep Pla.