El 29-F a Perpinyà / El parc de la pena

El 29-F a Perpinyà

Conec un home que va néixer el 29 de febrer. Demà, com li passa cada quatre anys, podrà celebrar l’aniversari el dia que toca. És la broma que li fem sempre. En fa 54 però en realitat només ha pogut bufar les espelmes en 13 ocasions. El 29 de febrer, que tan sols es cola al calendari en els anys de traspàs des del 46 abans de Crist, té tot l’aire d’una data especial. Allò que el vent s'endugué, posem per cas. La pel·lícula que tant va agradar a Donald Trump, fins al punt que encara la posa com a exemple per trinxar els Paràsits coreans, va guanyar els seus 8 Oscars en l'única ocasió que Hollywood va celebrar la seva gala un 29 de febrer. Aquest 2020 el 29-F ens durà a Perpinyà. No sabem encara si serà un dia que quedarà per a la història, en un país en què comencem a tenir més dates que fites, però sí que seran unes hores que marcaran la vida de Carles Puigdemont. Tornarà a Catalunya (Nord), s’acostarà a Girona, i farà pam i pipa a la justícia espanyola que l’ha mirat d’encalçar de totes les maneres possibles, fins i tot de les que traspassen el llindar d’un estat democràtic. Jordi Sànchez, en l’entrevista del FAQS, va explicar els dos grans avantatges de l’exili de Puigdemont: mantenir la dignitat de la presidència de la Generalitat, que passava per no veure’l entre reixes, i internacionalitzar el conflicte. Aquest dissabte el Parc d’Exposicions de Perpinyà viurà un graó més en el clam contra la repressió. Es calcula que prop de cent mil persones aniran a celebrar la festa de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Els balls de xifres, però, els reservem per a l’endemà. Uns mitjans ho menystindran, d’altres miraran cap a una altra banda i s’aprofitarà qualsevol xiulet contra Esquerra per fomentar el nou esport nacional: subratllar les diferències entre independentistes. És el seu cavall de Troia. Només els queda aquest joc.

El parc de la pena

Tinc una amiga que camina. Cada dia. S’escapa de la feina i camina. No l'hi ha hagut de recomanar cap metge per adonar-se que li va bé per a tot. Per al cor, per a la pell, per a la circulació i, sobretot, per a les idees. Les millors pensades li arriben quan està sola, amb l’aire a la cara, passejant per espais oberts. El negoci i la família s’aprofiten d’aquestes caminades tan útils per endreçar les cabòries i imaginar projectes que, tancada en quatre parets, no apareixen amb tanta facilitat. Tot costa més en la grisor de l’oficinista. Sovint, aprofitant que el seu despatx no és lluny del mar, se’n va fins a la Barceloneta i tira amunt i avall fins que se li fa fosc. Sembla, proporcions guardades, el senyor Sommer de Patrick Süskind. Un matí, no fa gaire, aprofitant que en aquesta pàgina havia parlat de la rèplica de l’escultura del Desconsol de Josep Llimona al davant del Parlament, la meva amiga se’n va anar a caminar per la Ciutadella. En acabat, em va escriure. Estava esgarrifada pel que havia vist i em va convidar que anés a contrastar-ho amb els meus ulls. Té raó. El Parc de la Ciutadella fa pena. L’espai verd més important del centre de Barcelona està molt deixat. Els jardins de Forestier han quedat com un espai decadent, només útil perquè els nens d’educació infantil hi mengin una carn arrebossada de motxilla en la pausa d’una excursió urbana. O ni això. La gespa –ja entenc que som a l’hivern– està fatal, les parades de manters arriben fins a trenta metres del Parlament i l’hivernacle és una vergonya. La foto de lluny és bonica. A mesura que t’hi acostes t’hi trobes gairebé tots els vidres trencats, les canonades rovellades i un espai indigne d’una ciutat que ho té tot per ser guanyadora però que corre el risc del tansemenfotisme polític o de la insensibilitat a la bellesa.