Els 980 i l’heroi anònim / TV3, en defensa pròpia (II)

Els 980 i l’heroi anònim

La fletxa cap amunt d’avui mereixeria ser per la valentia i la coherència d’Àlex Rigola, per la personalitat de Gerard Piqué i per les assenyades paraules d’ahir del català més contractat al món per mèrits propis, Jordi Savall. Però hi ha un personatge, que ningú m’ha sabut dir qui és exactament, que va tenir una pensada que ha canviat la visió dels catalans al món. És algú del ministeri de l’Interior, de la cúpula policial o del servei d’intel·ligència, que va muntar l’inici de festa de l’1-O. És el que va pensar que calia anar a arrencar les urnes, a primera hora, allà on hi havia més càmeres del món, a Sant Julià de Ramis. Ja se sabia que la imatge que buscaven les televisions internacionals era, per damunt de totes, una: l’instant que Carles Puigdemont votava.

Gràcies a l’astúcia de l’escorta presidencial, tothom el va veure votant a Cornellà de Terri i el món es va esgarrifar amb la ràtzia i la brutalitat policial allà i a Sabadell i a Barcelona i a la Ràpita i en dotzenes de pobles de l’Empordà. Les imatges de repressió han obert els ulls al món. Potser el savi que va muntar aquest dispositiu que ha tingut efecte bumerang és el mateix heroi que va convèncer Rajoy que el referèndum no es faria perquè havien requisat deu milions de paperetes, havien trobat les targetes censals i havien rebentat el sistema informàtic. Potser és el mateix cervellet que, amb milers de policies arremangats per la causa i tot el Centre Nacional d’Intel·ligència al seu servei, va ser incapaç de trobar sis mil urnes de plàstic que feien de molt mal amagar. Un crac. Es mereix una condecoració. Si no l’hi donen ells, l’hi hauríem de donar nosaltres. Una medalla i un llapis de memòria amb totes les informacions dels diaris i la premsa estrangera. Amb respecte pels 980 ferits, l’independentisme mai no l’hi agrairà prou.

TV3, en defensa pròpia (II)

L’autor de “Nos cepillamos el Estatut como un carpintero” ara ha tornat amb la producció “TV3 es asquerosamente sectaria”. Ho deia Alfonso Guerra per justificar les càrregues policials de diumenge, que li van semblar impecables. El seu cognom ja ens donava pistes. Però per no entrar a escatir possibles patologies de ningú -les cacatues també mereixen un respecte-, m’estimo més posar en valor la tasca de TV3. Durant 34 anys la tele pública ha contribuït, decisivament, a fer-nos sentir com un país normal. Ha cohesionat el territori, ha estat fonamental per a la integració i per a la normalització de l’ús social de la llengua i, per damunt de tot, ens ha ensenyat el món amb el punt de vista propi. Èxits transversals com La Marató i el Club Super3 són, tan sols, dos exemples que voldria qualsevol tele del món.

Naturalment que en tres dècades hi ha hagut errors, comentaris desafortunats, tertúlies esbiaixades, informacions que s’haurien pogut estalviar i algun moment de vergonya aliena. Però l’estàndard de qualitat i de pluralitat ha estat alt. Molt per damunt del que veiem per Espanya, a la pública i a les privades. Per tant, ni sectaris ni fastigosos. Com a exemple, tres batalletes personals. A l’Àgora, un líder d’ERC se’m va aixecar a mig vídeo, es va treure el micròfon i va fer per marxar mentre bramava: “Això és una ensarronada”. Li vaig dir que s’assegués i, quan el directe va tornar a plató, ningú va saber que hagués passat res. Unes setmanes després, Duran i Lleida em va enviar un requeriment judicial amb una amenaça de querella. Va creure que en una pregunta hi havia implícita una afirmació ofensiva cap al seu honor. El dia més divertit va ser quan Alícia Sánchez-Camacho va dir, a RAC1, que jo era “la Curri Valenzuela catalana”. Aquell matí em vaig adonar què els dol: que, podent mirar 13TV, considerem que TV3 és “la nostra”.