Un avió cap a Berlín / No en nom dels nens
PeriodistaUn avió cap a Berlín
Si la vaga de pilots de Vueling o els controladors aeris de Marsella no ho impedeixen, dissabte una trentena de diputats de JxCat aniran cap a Berlín a reunir-se amb Carles Puigdemont. Quan en tornin, tots sabran qui és el designat per presidir el que queda de la Generalitat després del 155. Aquest viatge, doncs, tindrà una anada amb algunes persones secretament il·lusionades per ser l’escollit i un viatge de tornada amb una persona honorada i algunes cares llargues, més o menys dissimulades. Quan tornin a posar el peu al Prat, però, aquesta íntima decepció –la vanitat, tan humana, de pensar que tu ho faries millor que el qui ha estat designat– quedarà aparcada i tots es posaran a remar en la direcció que li cal al país i al Govern que en surti.
El moment excepcional ho requereix. A hores d’ara, i després dels bastons a les rodes de l’Estat que han impedit poder investir Puigdemont, Sànchez i Turull, s’arriba al conclave de Berlín amb pocs noms de consens. Les cases d’apostes remarquen que Quim Torra i Marc Solsona han perdut la tirada d’ara fa un mes. Josep Costa i Antoni Morral s’escalfen a la banda. Potser la gironina Gemma Geis marcarà el gol al temps afegit mentre les càmeres fan el seguiment de Marta Madrenas. A Elsa Artadi, de moment, li fan pagar un lleig que va fer al partit a l’últim minut abans de les eleccions. El talent, però, acostuma a ser imparable. ERC, públicament, diu que donarà suport al nom que proposi JxCat. Però a ningú no se li escapa que, si han de formar un govern conjunt, també tenen dret a dir-hi la seva. Desaprovar, suggerir o, si més no, fer una ganyota de disgust. La decisió marcarà si, al capdavall, mana més el PDECat o Puigdemont. No és una qüestió menor per al futur. Del Govern i del país.
No en nom dels nens
La dreta espanyola sempre ha volgut despullar l’educació a favor de la instrucció. Espera que, a l’escola, als nens se’ls expliqui la regla de Ruffini però no cal que se’ls parli de l'homosexualitat. Per això, quan el PP va arribar a la Moncloa, no va trigar ni cinc minuts a desmuntar l’assignatura de ciutadania de Zapatero, no fos cas que es debatés sobre l’avortament. Però en quina democràcia s’ha vist que a l’escola no es pugui parlar de la realitat del carrer? Una altra cosa és si un professor determinat –per ovella esgarriada o per un mal moment– humilia un alumne, o tot un grup, pels motius que sigui. A partir d’aquí, com es mesura aquest conflicte? D’una banda, sempre serà la paraula de l’un contra la de l’altre.
Mai no se sabrà el to i el context de com es van dir les coses. D’altra banda, els problemes escolars tenen una manera de solucionar-se. El camí és el tutor, després el director i, quan, tot i així, cal fer una reclamació per escrit, la queixa arriba a la inspecció, que emet un informe del cas. Ara bé, segons quines intencions tinguis, el mullader s’estén si decideixes rifar-te tot això i denunciar els presumptes fets a la policia, a la web de SCC o a l'Alta Inspección del Estado. Tant se val saltar-se les regles del joc de la convivència per estigmatitzar tot un institut o un col·lectiu de professors. I, esclar, a falta d’arguments més sòlids, el PP busca el rèdit polític, ho posa a la via penal i obté la complicitat mediàtica dels que s’alimenten de la catalanofòbia. Ho tenen clar. A uns els dona vots. Als altres, audiència. Si a les aules es toquen temes que els incomoden, és adoctrinament. Si es tracta, en canvi, com va dir el ministre, d'“espanyolitzar” els nens catalans, aleshores és una necessitat. La 'formación del espíritu nacional' encoberta.