Catalunya triomfant... / Endarrere aquesta gent...

Catalunya triomfant...

Aquest divendres, a mitja tarda, no seré al carrer. A diferència dels últims deu anys, la senyera serà al balcó i no a l’espatlla. Per prudència, per responsabilitat i perquè mai pugui ser dit –que ho diran igualment– que el rebrot de tardor va ser culpa d’una manifestació independentista inoportuna. Prou que es va penjar la llufa a les marxes feministes del 8-M, quan el covid ja era entre nosaltres però encara no ens n’havíem assabentat. Ara que som conscients de com les gasta aquest virus demolidor, les concentracions previstes per a aquest divendres a la tarda, per més distància que hi hagi entre estelades, tenen un risc que està molt per damunt del benefici. Al capdavall, la independència no depèn de l’èxit d’aquesta Diada. A Ítaca s’hi arribarà a poc a poc, amb la feina diària, amb majories sòlides, amb líders autèntics, amb molta generositat política, amb cintura en els aparells dels partits, teixint complicitats arreu, amb pocs errors propis i, sobretot, amb molts dels altres. Ara per ara, el que més tenim és aquest últim factor. La demostració que l’”A por ellos” no s’ha aturat ni per un moment des de l’octubre del 2017 és constant. Aviat tindrem la inhabilitació del president de la Generalitat, està al caure la sentència del major Trapero, l’afaitada de CaixaBank tampoc no és una operació innocent. Ni Pedro Sánchez no amaga que servirà per cohesionar l’Estat. Mentrestant, als presos polítics, després d’un estiuet de Sant Martí on durant unes setmanes van poder sortir –i els va tocar l’agraïda brisa de la llibertat–, els han tornat a tancar. El Tribunal Suprem, amb la cooperació necessària de la Fiscalia, ha rebregat el seu dret penitenciari. Jordi Cuixart, president d’Òmnium, en una carta amb motiu de la Diada, ha demanat als sobiranistes que aparquin les disputes electoralistes estèrils. Potser a Lledoners s’hi ha colat algun llibre de tapa dura. Potser Cuixart s’ha adonat que els retrets, entre els propis, encara venen molt.

Endarrere aquesta gent...

Joan Carles I, Rodolfo Martín Villa, Jorge Fernández Díaz. L’alineació de la putrefacció comença a fer patxoca. En vindran més. Ara que han començat a aparèixer proves irrefutables de la corrupció a l’engròs, de partits al poder que paguen les obres de les seves oficines amb diner negre, i que fins i tot la cúpula judicial demana de genolls que la rellevin perquè fa dos anys que està caducada, molts ciutadans tips de sèries que totes s’assemblen massa, ens asseurem, comprarem crispetes i ens divertirem. Ara que a Espanya han començat a passar coses i algú ha decidit entrar fins a la cuina (fins a la Kitchen), diferents periodistes espanyols s’adonen que si el Partit Popular actuava així amb els propis, què no devien fer amb l’independentisme, que era el gran papu de l’Estat. Si el ministre malversador de l’Interior utilitzava els serveis d’intel·ligència (presumpta intel·ligència) per subornar el xofer de la dona de Bárcenas amb 53.000 euros per treure-li informació, què més pot arribar a sortir? De la primera operació Catalunya ja se’n va fer un documental. La segona, que ja tenien prevista per a una nova temporada, tenia indicis de no ser tan sibil·lina. Total, per als guionistes de les clavegueres de l’Estat, fabricar comptes corrents lletjos d’Artur Mas a l’estranger en campanya electoral va ser bufar i fer ampolles. Per trinxar la trajectòria política de Xavier Trias tampoc no van haver de treballar gaire. Això sí, van ser incapaços de trobar les urnes i les paperetes de l’1 d’Octubre, i aquesta taca, al país de Pepe Gotera y Otilio, els sap tan greu que no s’ho acaben. A més frustració, més repressió. Ni que sigui com a cortina de fum dels podrimeners d’un PP on algú, algun dia, i més enllà del procés judicial que se’n derivi, haurà d’explicar l’etimologia del sobrenom que, en tota aquesta trama, tenia el marit de María Dolores de Cospedal. “El polla”. Per què? No se m’acut.