Estimat grup de risc / El defecte de la història

Estimat grup de risc

En tota aquesta pandèmia no hem estat a l’altura amb vosaltres, amb la gent gran. Des que algú amb les estadístiques a la mà va decidir que a partir dels 70 anys éreu “grup de risc”, porteu l’etiqueta penjada com una llufa i se us ha apartat de la circulació d’una manera indigne i poc curosa. Tot d’una, com si us donessin per amortitzats. En nom de la protecció, s’han minat les vostres llibertats, els anhels, les abraçades i les rialles dels nets. A canvi, només s’ha inculcat una idea: la de la por. Mentre us han reclòs a casa –per la vostra seguretat, diuen– us han recordat, a cada roda de premsa, que sou a prop de l’últim meandre. Com si vosaltres no sabéssiu, millor que ningú, on desemboca aquest riu. Però de la mort, ningú no en té l’exclusiva. A cap edat. Hi ha una cosa que encara em sap més greu d’aquest doble aïllament de vuit setmanes al qual us han sotmès sense cap tacte. Em dol que les autoritats mai no us han parlat a vosaltres. Ni els polítics, ni els tècnics, ni els científics us han mirat als ulls per dir les coses pel seu nom. Utilitzen la tercera persona, parlen de vosaltres com si no ho sentíssiu, com si no existíssiu. Eren instruccions per als adults sobre com tractar-vos. Se us ha menystingut, com si no poguéssiu entendre les coses. No s’han dirigit a vosaltres, en camp moment. Us han condemnat a la solitud. No s’han adonat que, precisament perquè porteu tanta vida, en sou els més experts, els més capaços d’encaixar o de relativitzar. Hi ha molta bellesa a la vellesa. I esperança. I serenitat. Més arrugues però més recompensa per la mirada ampla del món. Algú va dir que els primers quaranta anys de la vida ens donaven el text, els trenta següents, el comentari. Si després es tracta de posar nota, em temo que ens suspendreu per com ho hem fet. I a les autoritats no els quedarà, quan tot això passi, ni vergonya per demanar revisió d’examen.

El defecte de la història

Les tropes nord-americanes van alliberar els presoners de Mauthausen fa 75 anys. D’aquelles persones que van esquivar la mort, en queda una de viva. Juan Romero. Ell va sentir les paraules que el sergent Albert Kosiek repetia a tort i a dret: “Sou lliures!” Era el 5 de maig de 1945. En algun moment de la Segona Guerra Mundial per Mauthausen hi van passar 199.400 persones. En van morir vora de 120.000. Avui, quan visites el camp de concentració i extermini a Àustria, et preguntes com es pot respirar tanta pau en un lloc on hi ha hagut tanta guerra. El primer que sorprèn, quan s’arriba a Mauthausen, és que és una població banyada pel Danubi, el riu dels valsos i Strauss. La riba, tranquil·la i sense grops, és, avui, un bucòlic camí per anar en bicicleta amunt o avall fins que no pots dir fava. Mentre enfiles a peu el turó de Mauthausen, el respecte creix. Rere el gran mur de la façana, el silenci t’encongeix el cor. No hi ha ni selfies, ni rialles. Trepitjar l’escenari de l’horror et posa, vulguis o no, la pell de gallina. És el mateix lloc que has vist, en blanc i negre, en les imatges documentals que ens han fet esgarrifar. Ara és buit i no n’han volgut fer un decorat de parc temàtic. Barracons arrenglerats, la pedrera de granit, l’escala de la mort. L’esperit s’eixampla al forn crematori. Davant la petita càmera de gas és difícil no emocionar-se. La impressió i la imaginació, quan coincideixen en un lloc i un moment, provoquen una barreja que no s’oblida. Fa 75 anys, rere l’alegria dels alliberats, els nord-americans van descobrir centenars de cadàvers amuntegats, devorats per les rates. Ens queden moltes pel·lícules més o menys fidedignes, les fotografies de Francesc Boix –testimoni excel·lent– i una novel·la, K. L. Reich, on Joaquim Amat-Piniella narra la seva experiència a Mauthausen, com un més dels dos mil catalans, dels set mil espanyols, que els va tocar viure aquell tros de l’horror nazi. En queda un supervivent. La història només té un defecte: no s’acaba mai.