Una nit al despatx del Carles / Entre el Basté i la Terribas

Una nit al despatx del Carles

El naixement. Ho recordo com si fos abans-d’ahir i ja han passat vuit anys. En una nit de bufanda, vuit persones neguitoses esperàvem, al despatx del Carles Capdevila, el moment de tenir el primer exemplar entre les mans. A les quatre de la matinada ens va arribar el primer plec de diaris. Les tisores del director van tallar el cordill, cadascú en va agafar un, el va obrir amb dits de tinta i el va ensumar. Després, vam riure, ens vam abraçar, vam brindar i ens vam fer una foto amb el primer ARA entre les mans, sense que pugui garantir que aquest va ser l’ordre exacte dels esdeveniments. Volíem explicar el món que ve, a la nostra manera. Així de senzill. A pesar que el manifest fundacional del diari va trepitjar algun ull de poll, no volíem donar lliçons de periodisme a la competència. Tan sols preteníem fer-ne, de periodisme. Explicar les coses que passen, aquí i arreu, sense pretendre que l’actualitat sigui allò que a nosaltres ens agradaria que fos. En vuit anys, amb encerts, errors i molta feina, hem acompanyat el país en el que algú en diu les hores greus però que, al meu entendre, han estat il·lusionants.

Avui l’EGM ens ha dit que l’ARA no para de créixer en lectors. Les enquestes certifiquen allò que els números, tossuts, ens diuen mes rere mes: que hi ha més usuaris del diari a la xarxa, que els subscriptors cada dia són més i, fins i tot –oh sorpresa–, que creixen les vendes al quiosc quan la moda és cantar les absoltes a la premsa de paper. Aquest és un petit miracle aconseguit per una redacció –dedicada, entregada i abnegada– que s'hi deixa la pell. Però també per uns lectors que ens feu confiança en la nostra manera d’entendre la vida. Si Arthur Miller deia que un diari és una nació parlant amb ella mateixa, l’ARA continua aquí, amb més ganes que mai d’enfortir aquest diàleg tan necessari en un món rebec.

Entre el Basté i la Terribas

Avui l’EGM ens ha dit, també, el mateix de gairebé sempre en els últims deu anys. Que el Jordi Basté és líder, que RAC1 és l’emissora més escoltada del país però que Mònica Terribas i Catalunya Ràdio han arribat, aquest 2018, a audiències que no havia tingut mai abans l’emissora pública. Malgrat aquest èxit espatarrant de la radiofonia catalana, el to matinal d’ahir dels dos locutors de capçalera tenia un lleuger deix de preocupació perquè el conjunt d’oients de ràdio en català ha anat a la baixa respecte a just fa un any. Aleshores la suma d’oients de RAC1 i Catalunya Ràdio (que moltes vegades som els mateixos que fem zàping) arribava pràcticament a 1,8 milions. Ara s’ha quedat en 1,5. L’explicació és d’una lògica rotunda. Als mesos de setembre, octubre i novembre del 2017 va passar tot. El Procés, el referèndum, les urnes, les hòsties, la primera declaració a mitges, la segona declaració simbòlica, la fugida... Mai com fa un any havíem tingut tanta necessitat d'informació. Va ser el clímax de les ràdios i dels diaris digitals. Les millors xifres mai vistes. Costarà molt que tornin aquells pics d’audiència quan, a falta de certeses, els mitjans van ser àncora imprescindible. Per entendre on som, però, cal mirar la seqüència sencera. Fa vuit anys, en la primera setmana de l’ARA, vam publicar l’EGM del moment. El líder de les ones era en Manuel Fuentes amb 353.000 oients a 'El matí de Catalunya Ràdio'. En Basté en tenia 342.000, però RAC1 ja era líder. Entre la pública i la privada arribaven, tot just, al milió d’oients per primera vegada. El creixement exponencial fins avui és un fenomen de masses. La ràdio en català ha estat clau en l’acompanyament del país i de la seva gent. La gràcia és, tal vegada, jugar a pronosticar on serem d’aquí vuit anys. Ells i nosaltres. On ens haurà dut aquesta sèrie, ara que ens debatem entre fer República o fotre pena.