No us deixarem sols / Hem perdut Barcelona?

No us deixarem sols

Vam omplir de cera la Diagonal, hem escrit centenars de milers de cartes –que no totes han arribat a destí–, hi ha hagut músics que us han compost unes notes cada nit, hem fet àpats multitudinaris fora dels murs perquè sentíssiu que sopàveu acompanyats, hem vingut a cantar prop de les presons, hem fet guàrdia a les carreteres perquè notéssiu que hi érem, al Camp Nou clamem per la vostra llibertat a cada minut 17.14, s’han publicat sentits llibres de no-ficció i, ara mateix, falta paper per imprimir les llistes d’espera de la gent que us voldria venir a veure per dir que no us deixarem sols. I, sobretot, hem engalanat solapes i carrers, edificis públics i balcons privats de llaços grocs contra la injustícia i a favor de la llibertat. Un petit gest, solidari, multitudinari i constant, que s’ha tornat tan incòmode per a l’Estat, per al nacionalisme espanyol i per als mitjans que han abandonat el periodisme per passar-se a la propaganda, que fins i tot això ens volen arrabassar de males maneres. Vam començar parlant de dret a decidir, vam il·lusionar-nos amb la independència i ara hem baixat tants graons que ens conformaríem amb un judici just –que no s’acusés de rebel·lió i d’una violència que no va existir– i que ens deixessin portar el llaç groc en pau, sense patir per un insult de carrer o una mirada incòmoda.

Hem fet moltíssimes coses, sí. Però no n'hem fet prou. Segurament hi hem pensat cada dia, però hem marxat de vacances i hem tornat explicant-nos el viatge a Nova York i ensenyant les fotos d’Islàndia. La ignomínia és tan gran que sembla mentida que tants mesos després de presó preventiva, la gran majoria continuem fent vida normal. Per la Diada ens manifestarem, cridarem i tornarem a casa, orgullosos de no haver trencat ni un vidre (com ha de ser). Nou persones injustament a la presó, però ni un paper a terra.

Hem perdut Barcelona?

La versió oficial diu que a Barcelona ha baixat el turisme perquè, després d’anys de convulsions diverses, Grècia, Turquia o Egipte tornen a ser destins que el viatjant torna a valorar. Les imatges dels cops de porra de l’1 d’octubre i l’atemptat del 17 d’agost també han fet variar, en alguns casos, els plans dels que tenien Barcelona al cap. Aquest estiu, mentre era a l’estranger, les cadenes de televisió de 24 hores d’informació ensenyaven els taxis ocupant la Gran Via durant dies i un turista nord-americà perseguit per un manter. Dues informacions que no ens feien simpàtics. Dels vergonyosos retards de Vueling no en deien res. Quan vaig tornar, vaig passejar-me per Barcelona. Vaig parlar amb botiguers i hotelers. Al Born, el descens de turistes l’han notat al calaix. En establiments de rams diversos, m’asseguren que han venut el 50% del que van vendre fa dos estius. Al passeig de Gràcia, en una joieria de molts quirats, han reduït personal perquè els en sobrava. Això sí, em poden atendre en japonès o en rus, però no m’entenen si, en català, els parlo d’unes arracades. Els hotelers, que saben exactament el nombre de visitants i la seva procedència, em diuen que només han omplert al centre de la ciutat. Com més lluny de Canaletes, més llits buits i més rebaixa de preus. El fenomen d’Airbnb i l’allau de pisos turístics d’estranquis se’ls menja el negoci. El titular més clar, però, és coincident: el turista espanyol ha deixat de venir. És a dir, venen molt menys que abans del Procés. Més enllà de les campanyes mediàtiques anti-Colau de cada estiu, la sensació sobre el terreny és que hem perdut el Raval, el Gòtic fa basarda i els veïns de la Barceloneta ja no poden més. Es queixen i encara poc. Creix la deixadesa, la delinqüència i el mal rotllo. I, malgrat tot, continua sent una de les millors ciutats del món.