El Tricicle és Cultura / Riure i plorar

El Tricicle és cultura

Billy Wilder, l’esmolat guionista i director del millor Hollywood, deia que els premis són com les morenes, que un dia o altre arriben a tots els culs. Aquest mes d’octubre, el Tricicle es va endur -juntament amb altres guardonats- el Premi Nacional de cultura. Un reconeixement merescut que, segurament, arriba una mica tard. De fet, en el moment de sentir la notícia, més d’un va pensar “Ah, però no el tenien?” Certament, quan el trio teatral ja és a l’últim revolt de la seva carrera, quan s’han acomiadat “definitivament” dels escenaris dues o tres vegades i sempre amb les platees a rebentar, els arriba aquest premi oficial. I, d’entrada, sorprèn una cosa: que el reben amb la il·lusió dels debutants. I aleshores et preguntes el perquè, busques aquí i allà i trobes, tot d’una, un cert ressentiment que sempre havien dissimulat. “Després de 40 anys, per fi som acceptats dins del gremi, dins l’exquisit cercle de la cultura que considera que veure un espectacle d’entreteniment és una pèrdua de temps”, va dir Paco Mir en el faristol dels guanyadors. Si és així com s’han sentit, no serem els altres els qui modifiquem la manera com han percebut la realitat. I és veritat el que va dir Carles Sans en una entrevista recent a l’ARA: “No fem ben bé mim, els del teatre diuen que no és teatre, dansa tampoc, clown sí, però...” I? Deixem-nos d’etiquetes i de discernir entre què és cultura i què no ho és. Precisament, no se’ls ha pogut encasellar perquè ningú fa el mateix que ells, espectacle rere espectacle. Han creat. I han tingut llenguatge propi. Què és això, si no Cultura en majúscules? L’entreteniment també és cultura de masses. I, posats a entretenir, millor que el públic ho entengui, encara que sigui sense paraules. D’on surt el rancor si tenen el que voldria tenir tothom que aixeca un teló: èxit?

Riure i plorar

“Sí, a Catalunya ens sentim molt estimats pel públic”, va dir Joan Gràcia quan van presentar les 50 últimes funcions al Coliseum al llunyà mes de gener. Què més vols, doncs? L’enveja, en tot cas, ha de corsecar els altres. L’espectacle el penses, el fas i l’executes per a la gent. Les situacions i els gags no els testes amb el jurat del CoNCA al davant. Ho fas pel públic. Són ells els que riuen tres-centes vegades per funció. Són famílies senceres que es regalaven les entrades per Nadal, perquè tant reia l’àvia com l’adolescent incrèdul, de tornada de tot. Fa tres dècades que el públic exhaureix les localitats de totes les funcions, porten quatre anys amb Hits com a espectacle de comiat, han tingut teatre propi perquè han gestionat la carrera amb mentalitat empresarial i no de pidolaire, no els ha calgut la subvenció pública per fer la viu-viu i han acabat sent, amb tots els ets i uts, “memòria emocional del país”. Quan som en un aeroport, quan veiem un combat de boxa, quan sentim el Julio Iglesias o quan veiem un bebè fent tentines amb un bolquer més gran que ell, ens ve el Tricicle al cap. A l’1,2,3 responda otra vez els van descobrir, de cop, 22 milions de persones. A la cerimònia de clausura dels Jocs de Barcelona, els van conèixer 3.200 milions d’espectadors.

I, el més curiós, gairebé insòlit, és que ningú no parla mai malament d’ells. Per què?

Perquè el Tricicle no ens ha fet riure, ens ha fet pixar de riure. I no una vegada, moltes vegades, i, sovint, una sola ganyota del Carles Sans –assajada, calculada, col·locada al segon que toca– ens ha arreglat la setmana. És més difícil fer riure que fer plorar. I ells, amb premi o sense, ho han aconseguit com ningú. El que està clar és que, al nostre país, costa més fer gràcia que fotre pena. Per a aquest càsting, anem sobrats de candidats.