Letícia, una plebea al tron
HistoriadorEl tens incident viscut a Palma entre les dues reines, Sofia i Letícia, convida a reflexionar sobre el pretès efecte positiu que tenen per a les monarquies els enllaços morganàtics (és a dir, entre plebeus i membres de la reialesa). A inicis d'aquest segle aquests casaments van sovintejar. Recordem els matrimonis de Mette-Marit de Noruega, Màxima d'Holanda, Maria Elisabet de Dinamarca i Letícia. Eren unions que suposadament "modernitzaven" la Corona perquè l'acostaven a la ciutadania. L'abril del 2004 la revista 'Lecturas' feia aquesta valoració del casori de Letícia: "El fet que provingui d'una família de classe mitjana, que hagi treballat i que sàpiga el que val la cistella de la compra, la fa encara més pròxima als súbdits".
El perill: vulgaritzar la Corona
El problema és que aquests enllaços també poden "vulgaritzar" la monarquia i fer-la anar pel pedregar. L'heraldista Armand de Fluvià ho va apuntar el 2003, quan va fer-se públic l'enllaç de Felip i Letícia: "Quan els reis es comporten com simples ciutadans normals, el ciutadà comú primer s’alegra de veure tanta quotidianitat, però aviat es pregunta: si són com tothom [...], ¿per què tant [...] de privilegi? El que comença amb aplaudiments pot acabar, ben fàcilment, amb xiulet".
Per aquesta raó la família reial espanyola ha estat una gelosa seguidora de la tradició d'enllaçar els futurs reis amb princeses. En aquest sentit, Joan de Borbó va ser taxatiu quan es va especular sobre una boda entre el seu net —l'actual monarca— i Isabel Sartorius als anys noranta: “El príncep [Felip] sap que no pot ser lliure per elegir la seva futura dona perquè aquesta serà la reina d'Espanya; la seva llibertat d'acció serà limitada". “Per ser reina cal casar-se amb un futur rei, i per casar-s'hi cal preparar-se des de petita”, va manifestar. Joan Carles va perseverar en aquesta línia i s'ha dit que va acceptar el casament de Felip amb Letícia perquè el seu fill li hauria fet un ultimàtum contundent: "O això, o ho deixo tot".
Tanmateix, Letícia hauria afavorit la Corona. La institució ranquejava quan Joan Carles I va abdicar el 2014. Segons el CIS, era valorada amb un 3,7 (molt allunyat del gloriós 7,4 del 1994), però l'abril del 2015, amb els nous reis, va repuntar al 4,3.
Mals pronòstics demoscòpics
En la davallada de popularitat esmentada també hi va influir (i no pas poc) l'altre plebeu notori incorporat a la família del rei: Iñaki Urdangarin. Aquest esportista inicialment va facilitar que la monarquia guanyés proximitat ciutadana, però la seva posterior odissea judicial ha esdevingut un potent ariet contra la Corona.
En aquest escenari, l'episodi de Palma posa en relleu la fragilitat del que ha estat el gran actiu de Letícia: la seva telegènia. De la mateixa manera que aquesta qualitat ha contribuït a encimbellar-la, ara ha deteriorat la seva projecció i —de retruc— la de la família reial. La seva actuació impedint a Sofia fer-se una foto amb les infantes ha esdevingut viral i ha contradit la conducta exemplar que teòricament practica la reialesa. El difunt historiador Javier Tusell va alertar dels costos que podien tenir situacions com aquesta: “La monarquia espanyola no resistiria una sobreexposició mediàtica com la que pateix la britànica perquè no està consolidada”.
En conclusió, els casos de Letícia i Urdangarin il·lustren com la "modernització" de la Corona amb la incorporació de plebeus pot tenir grans costos per a la institució. I és que les monarquies són aristocràtiques i conservadores per definició, i si es vol acostar el cap d'estat a la societat, el lògic és que sigui aquesta qui el triï. El risc d'intentar-ho amb plebeus és que aquests —'nolens volens'— poden esdevenir uns involuntaris i potencials aliats del republicanisme.
