Pagar els plats trencats

Una mirada a la reacció social derivada de la crisi econòmica del 2008 ens fa palès que la ciutadania va trigar tres anys a entendre què passava i a poder començar a respondre-hi. I mentrestant es va gestar una sortida política per la via de l’austeritat i el rescat bancari que va donar lloc a un greu increment de les desigualtats. No sabem què hauria passat si les mesures haguessin estat unes altres, però com diu repetidament l’economista Branko Milanovic, entre 2007 i 2013 el 80% més pobre a Espanya va veure caure els seus ingressos fins a un 30%, mentre que el 20% més ric els va veure augmentar en els percentils més alts fins al 10%. Espanya ha vist com el nombre de milionaris s’ha multiplicat per 4,7 els darrers deu anys, i ara arriba a les 979.000 persones.

No vam saber reaccionar com a societat perquè la sortida de la crisi –si és que en vam arribar a sortir mai- fos per la via de la redistribució i no per la de l’augment de la desigualtat. Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però aquesta vegada no ens podem permetre que ens passi el mateix.

Si alguna cosa hem après les entitats socials i ciutadanes la darrera dècada és la importància cabdal d’entendre bé i fer pedagogia sobre la bondat dels imposts. Cal que siguin defensats amb ungles i dents com la darrera possibilitat d’una vida social compartida, on ningú quedi al marge. Són la taula de salvació d’un estat del benestar encara per acabar de construir. Espanya té una pressió fiscal més de 6 punts per sota de la mitjana de la zona euro. I molts deures pendents en el seu sistema impositiu: uns beneficis fiscals desorbitats dels quals s’aprofiten especialment les rendes més altes, un impost de societats en caiguda lliure pel dúmping fiscal de països veïns, una competència deslleial entre autonomies pel que fa a l’impost de patrimoni i successions, i una economia submergida desmesurada. A més a més dels deures no fets fins ara, el moment de crisi econòmica excepcional que vivim ens obliga també a valorar mesures extraordinàries que ens permetin finançar el necessari suport a famílies, petites empreses i autònoms, no per la via de més endeutament en condicions draconianes sinó per la de la solidaritat i la justícia fiscal.

En aquesta línia la Plataforma per una Fiscalitat Justa acaba de proposar 15 paquets de mesures que haurien de permetre aixecar fins a 34.301 milions d’euros abordant les reformes fiscals pertinents i apostant de forma valenta per demanar un esforç més gran a qui més té. Ara no es tracta de posar pegats sinó d’aprofitar el moment en què la ciutadania pot entendre millor que mai la necessitat d’uns bons impostos. El que es proposa no és revolucionari sinó que posa l’èmfasi en les actuals injustícies del nostre sistema fiscal i en allò que ha estat possible fer en altres moments històrics de crisi global. Els membres de la comissió per a la reconstrucció social i econòmica del Congrés farien bé de llegir la proposta.

Ara que hem entès la importància dels serveis públics i el mal que les retallades han fet a una atenció sanitària que ha respost de manera exemplar; ara que veiem com el món educatiu necessita recursos perquè els nostres infants no quedin abandonats sols davant d’un ordinador amb mala connexió wifi; ara que coneixem la realitat de centenars de milers de famílies que es troben sense cap ingrés a casa per als propers mesos... algú s’atrevirà a dir que no es pot millorar la progressivitat de l’IRPF? ¿O s’escandalitzarà per la implementació d’una Covidtax a escala europea que gravi els patrimonis de més d’un milió d’euros a tan sols un 1%? ¿O per un impost que gravi els guanys extraordinaris generats en estat d’alarma o l’especulació de qui s’ha enriquit amb la volatilitat financera dels darrers dos mesos? Ens cal més valentia i coordinació que mai. Els ho devem a caixeres, transportistes, infermeres, riders, vetlladores de gent gran... i tants d’altres col·lectius que han vist com el seu poder adquisitiu queia any rere any la darrera dècada i ara han estat el darrer dic de contenció d’un model social i econòmic que feia aigües.

No ens enganyem, sabem que d’aquesta crisi en sortirem tots més pobres, i vindran temps molt durs, però si alguna cosa no podem permetre és que en sortim de nou més desiguals.