Espanya, un sol poble?

“Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, escrivia Antonio Machado el 1912. No se li va ocórrer mai que aquesta realitat pogués portar a afirmar que no hi havia un poble espanyol. En el mateix sentit, quan Josep Benet, en un acte d'homenatge a Pompeu Fabra a Badalona el març de 1968, flanquejat pel comunista Manuel Sacristán i per Joaquim Molas, va afirmar que “formem un sol poble”, no parlava de la seva homogeneïtat. Parlava precisament de la construcció, des de la pluralitat d’orígens, d’un poble democràtic enmig d’una dictadura. Res més, però tampoc res menys que el que havia afirmat la declaració del PSUC En el vint-i-cinquè aniversari de la guerra civil el 1964: “En la pràctica les activitats culturals catalanes es fusionen en un tot únic amb la lluita reivindicativa i antifranquista de la classe obrera i d’altres capes del poble, amb el combat per la democràcia d’estudiants i intel·lectuals, amb l’activitat clandestina dels grups i partits d’oposició. Aquest tot únic constitueix el moviment nacional català contemporani, que és al mateix temps cultural, social i polític, profundament antifranquista i autènticament democràtic”. Val la pena recordar-ho en aquests temps en què es diuen moltes animalades. Sota la dictadura, el perímetre del catalanisme era pràcticament el perímetre de l’antifranquisme; sota la dictadura el perímetre de l’antifranquisme era pràcticament el perímetre del catalanisme.

Tot això ve a tall de l’interessant article “Catalunya no és un sol poble”, que ha escrit recentment Jaume Aroca a La Vanguardia i que desconec si respon a l’escrit per Ignasi Aragay en aquestes mateixes pàgines amb anterioritat, titulat “Ja no som un sol poble?” En tot cas, l’article d’Aroca, amb el qual tinc importants diferències, senyala la negació per part dels dos principals dirigents polítics d’Espanya de la possibilitat que Catalunya sigui un sol poble. Per a Pedro Sánchez, en sortir de la cimera de Brussel·les, era molt important deixar rotundament clar que “Catalunya no es un solo pueblo”. No era gaire nou: el president en funcions ha passat de dir que Catalunya és una nació abans de guanyar la moció de censura que el va portar a la presidència, a parlar del “supuesto pueblo catalán” i negar la seva mateixa condició de poble. Pablo Casado no podia quedar enrere, i va afirmar que la sola idea que Catalunya fos un sol poble era una “ensoñación totalitaria”. En aquest sentit, ja reblant el clau, la marquesa de Casa Fuerte, Cayetana Ávarez de Toledo, afirmava després de la manifestació de diumenge convocada per Societat Civil Catalana: “Españoles de Cataluña, catalanes de España: gracias [...] El catalanismo ha fracasado. El rearme moral del constitucionalismo es una realidad. Ahora tenemos que convertir ese rearme moral en una política de estado. Y lo haremos”. “El catalanismo [no l’independentisme] ha fracasado” sonava molt a allò de “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado” de Franco. Però al final, encara que Franco hagi sortit del Valle de los Caídos, en l’afirmació que no som un sol poble bàsicament hi ha aquesta idea de fons: el fracàs del catalanisme. Hi ha llavors a Catalunya dos pobles simètrics, representats per la fotografia de dues manifestacions, i un dels dos, es diu, nega l’altre bàsicament perquè, segons va dir una comentarista a la Sexta, té un problema de “dissonància cognitiva”. De fet, situar els conflictes socials o polítics en el terreny psicològic no és nou. Pot fer-se en la versió suau, afirmant que l’adversari té problemes cognitius, o en la versió dura. Per posar-ne un exemple, Guillem Martínez, la veu més autoritzada sobre el problema català en una revista com CTXT, escrivia en relació a la manifestació que reclamava la llibertat dels presos: “Creo que la razón que explica la mani de hoy, las pasadas y las futuras, lo que explica el procesismo, su éxito y su no-future, es esta: están viviendo el mejor momento de sus vidas. Una sensación. Descomunal. Poco más”.

Invertim els termes. La Constitució espanyola de 1978 afirma que existeix un poble espanyol, no diversos. De fet, l’esmena que parlava dels pobles d’Espanya va ser rebutjada expressament. Un sol poble en el qual resideix la sobirania nacional –no popular, sinó nacional–, la qual cosa converteix aquesta Constitució, en comparació amb la de la Segona República, en una Constitució clarament nacionalista. Seguint la lògica de Pedro Sánchez i Casado, però, això seria fals. No hi ha un sol poble espanyol, hi ha el que es manifesta a Colón i el que es manifesta a Cibeles. De fet, Pedro Sánchez no pot parlar en nom del poble espanyol perquè no existeix com a tal, i, si vol fer-ho, abans de parlar amb Angela Merkel hauria de reunir-se amb Santiago Abascal –si no, millor que no li agafin el telèfon–, perquè altrament en realitat estarà negant el seu propi poble, que per no ser, no és ni poble. ¿Una animalada? Sens dubte. Tot poble és plural, la nació sempre és un espai en disputa, fins i tot la seva afirmació o negació és un espai en disputa. Perquè es pugui sostenir que aquesta pluralitat constitueix la mateixa negació de l’existència d’un poble català farà falta que tothom es posi d’acord en assenyalar que hi ha problemes de dissonància cognitiva, que hi ha problemes molt greus de convivència entre dos pobles que comparteixen un territori on fins i tot hi ha una violència més gran que la que mai es va viure al País Basc en els anys de plom. Tot això està molt bé, i el debat pot ser molt interessant, i de ben segur important, però amaga una realitat. Tenim problemes reals i no només cognitius. Entre aquests problemes hi ha dirigents polítics i socials catalans amb condemnes de reclusió que sumen 100 anys, part d'una tendència repressiva que ja va començar el 2010 i el 2011 contra molts activistes socials; tenim manifestacions que acaben amb disturbis sense responsables que se’n facin càrrec perquè els últims que ho van fer són a la presó; i tenim moviments socials i polítics cada cop més clandestinitzats. Davant de tot això, i fora dels debats identitaris, bàsicament hi havia una manifestació aquest dissabte que demanava la llibertat dels presos i n'hi havia una altra amb bastanta menys gent que, amb tot el dret, creia que l’estat de dret funciona molt bé i que la sentència és justa. Dos pobles? Crec que per sort de tots el catalanisme en aquesta societat no ha estat derrotat, mal que li pesi a la incendiària marquesa de Casa Fuerte.