El retorn de la Lliga i el nou Front d’Ordre

El cicle històric del Procés, avui ja consumat tal com l’havíem conegut i d’aquí la inexistència d’un full de ruta, ha deixat moltes paradoxes sobre la taula. Una d’elles és la melancolia pel retorn de Convergència i Unió. Melancolia que a voltes sembla repartir-se a parts iguals a dreta i a esquerra. De fet, en aquest últim camp es pot arribar fins al punt de blasmar JxCat acusant-lo de ser la Convergència de sempre, alhora que es somia que ho sigui o com a mínim que retorni la Convergència de tota la vida. Això tampoc pot portar a equívocs, que els hereus de Convergència ara mateix no comptin amb el suport dels grans interessos econòmics, no significa automàticament que defensin un model de país esquerranós: es pot ser de dretes sense ser de Foment de Treball. És més, si no fos així les dretes no haurien guanyat mai les eleccions en aquest país.

Aquesta melancolia “transversal” és el cap i a la fi la melancolia de l’odre o, més concretament, del vell ordre. En aquest melancolia no hi ha més ordre que l’existent, encara que aquest en realitat es mogui en una inestabilitat notòria. No s’intueix l’existència d’un ordre alternatiu que s’entén com a pur caos. Una melancolia que va donar per a moltes portades i articles d’opinió amb la possibilitat que una Marta Pascal liderés de forma impossible el retorn a la vella Convergència des de dintre d'ella mateixa. Un fracàs notori malgrat tota la tinta gastada. Però probablement més seriós que la creació de Lliures, d’Antoni Fernàndez Teixidó; Units per Avançar, de Ramon Espadaler, o Convergents, de Germà Gordó, que han portat el “catalanisme conservador autèntic” cap al PSC o Manuel Valls. Espais cada cop més reduïts en la cerca de cada cop menys vots. I en l’extrem d’aquesta melancolia, finalment s’intenta no ja tornar a Convergència, sinó directament a la Lliga. Morta en els anys trenta, amb el crit de "Visca Macià, mori Cambó" corejat per carrers i places, el seu retorn no fou mai el projecte de Jordi Pujol, pel seu caire extremadament elitista i lligada a unes poques elits que ara de nou hi somien. Pujol sabia que amb el discurs de les elits, per molt dominants que siguin, no es pot anar ni a la cantonada per aconseguir majories electorals. Però ara probablement el projecte no és aconseguir cap majoria electoral, sinó condicionar-les. No sabem si amb la Lliga Regionalista de 1901 o la reconvertida Lliga Catalana de 1933, entre regionalista i catalanista s’ha optat per “Democràtica”. Liderada per l’antiga militant de la UDC de Duran i Lleida, i ara flamant regidora de Manuel Valls, Eva Parera, i la politòloga Astrid Barrio, estan convençuts, encara no se sap per quin motiu, que ells triomfaran allà on altres han fracassat.

La Lliga de Cambó havia estat el partit dominant a Catalunya durant les primeres dècades dels anys vint, però quan als trenta hagué d’optar entre monarquia o república optà per la primera i fracassà. Quan hagué d’optar entre els interessos de classe i la defensa de la sobirania del Parlament de Catalunya per legislar sobre les condicions dels rabassaires, opta també pels primers i de nou erosionà la seva base electoral. Finalment quan la Generalitat i els ajuntaments de Catalunya foren intervinguts, i l’Estatut suspès, després de l’octubre de 1934, es posà al costat de la intervenció de les institucions catalanes. A les eleccions de 1936 ja només li quedava intentar articular un gran Front Català d’Ordre amb monàrquics, lerrouxistes i carlistes. La cosa ja no era Catalunya o Espanya, ni república o monarquia, era entre ordre o “caos”. Tampoc es tracta ara de reconstruir Convergència, sinó d’articular el nou Front d’Ordre que “canalitzi” el resultat de les sentències. Un Front d’Ordre que articuli políticament un ampli espectre que va de dretes a esquerres que es troben en la necessitat d’acabar amb el “caos”, una “caos” que és europeu, espanyol i català, i en la melancolia d’un passat que ja no existeix.

En aquest sentit, la línia de la reconstrucció de la nova estabilitat a nivell europeu semblava passar per un acord polític que anés de “Macron a Tsipras”, traduït aquí amb un de Ciutadans fins als comuns, i donés la presidència de la Comissió Europea als socialistes. Pedro Sánchez, que havia de tornar de les negociacions d’aquests dies a Brussel·les per aconseguir-ho, i així de passada demostrar que era un líder de talla mundial abans de la seva pròpia investidura, ha tornat només amb Josep Borrell d’encarregat d’una inexistent política exterior Europea. A Espanya la reconstrucció de l’ordre es diu investidura gratis i pactes amb Cs, tot i que ara l'aliança Macron-Sánchez està cremant a la foguera de les vanitats, o noves eleccions fins a aconseguir el restabliment del també "enyorat" bipartidisme. A Catalunya aquesta pulsió d’una nova santa aliança encarnada en la voluntat de Manuel Valls ha donat l’Ajuntament a Barcelona en Comú i el PSC, tot i que ara sabem a partir del baròmetre postelectoral de l’Ajuntament de Barcelona que aquesta opció només la volien el 10% dels barcelonins i que la majoria dels votants dels comuns el que volien era un pacte precisament amb ERC –només el 17% el volien amb el PSC–. Per no voler no volien ni un tripartit, que era la tercera opció entre les seves preferències amb només un 15%. Caldrà, doncs, que els comuns mostrin clarament que aquesta aposta ha valgut la pena fora dels nous fronts d’ordre. Tanmateix, la nova Lliga Democràtica es construeix pensant en les catalanes, en l’articulació d’un nou Front d’Ordre a Catalunya amb el PSC al mig. El resultat de 1936 és conegut: Cambó finalment va perdre a mans d’un Front d’Esquerres. Però un Front d’Esquerres que va guanyar no defensant la declaració d’octubre del 1934, sinó l’amnistia i polítiques republicanes de justícia social, en la certesa que només des de la consciència d’estar en un moment defensiu podien guanyar la partida al vell ordre i totes les seves melancolies.